Un record de l’Iran
L’estiu del 1978 vaig passar algunes setmanes a l’ Iran. Amb els meus companys de la facultat de Dret Joan Ramon Marsal i Pedro Yúfera ens vam acollir a una invitació d’ Antonio Comas, amic de la família Yúfera, que estava posant en marxa un projecte de construcció a Teheran. El nostre trio de vint anys va tenir el privilegi de visitar el país en un doble registre: l’hospitalari i encantador Comas –pare de l’avui exitós tenor homònim– ens portava als grans hotels i restaurants de la capital, als domicilis dels seus coneguts o al casino del mar Caspi, on es degustava el caviar a cullerades soperes. Pel nostre compte recorríem la resta del país com a motxillers.
Així ens vam endinsar en un panorama contrastat: dels paisatges bíblics que envoltaven les muntanyes Elburz a l’arquitectura amb cúpules i minarets d’ Esfahan o Siraz, amb el seu màgic jardí de les roses; a la magnificència de Persèpolis i a l’urbanisme dinàmic i caòtic de Teheran. En aquesta ciutat es constatava la tensió entre una modernitat en marxa agitada i el fort pes de certes tradicions.
Explicaven la seva decisió de prescindir del xador, i també la vigilància que patien
En diverses ocasions vam tenir oportunitat de parlar amb grups de noies de la nostra edat. Eren converses passatgeres i ràpides, al carrer, on ens explicaven, una mica atemorides que les veiessin amb nosaltres, la seva decisió de prescindir del xador i el hijab i d’integrar-se a la vida laboral, però també la forta vigilància familiar i social que patien. Percebíem en elles la intensa voluntat de canvi i de vida. Ens van explicar que en alguns llocs els clergues demostraven l’oposició als seus avenços apallissant les joves que no es cobrien, un indici brutal i inquietant.
Quan un any més tard va triomfar la revolució islàmica, vaig recordar les xerrades amb aquelles joves i em va estranyar que part de l’esquerra europea simpatitzés amb els seus líders, els mateixos que les penalitzaven. Si el xa va tenir importants defectes, vaig sospitar que el que venia a l’Iran anava a ser molt pitjor, almenys per a la meitat de la població. Immediatament el xador, tot un símbol, es va imposar en espais públics.
He tornat a pensar en elles aquests dies, amb pena per les llargues dècades passades en un règim teocràtic-policial, i he imaginat que possiblement figuren, amb les seves filles, entre les integrants de la revolta actual, que tan furibunda repressió està produint.
