El capità del món lliure

Hi ha partit! Després d’un any de joc tímid i defensiu, Europa va començar a recuperar les pilotes, va agafar confiança, es va llançar al contraatac i va marcar un gol. Els Estats Units, que es pensaven que tenien la victòria assegurada, van parpellejar i van perdre aquesta fase del matx, la que es recordarà com la batalla de Grenlàndia.

La política internacional, com el futbol, és imprevisible. Queden tres anys perquè en sapiguem el resultat final. Potser més. Però hi ha raons per pensar que Europa, fins i tot sabent que disposa de menys armes, d’ara endavant jugarà sense por. Una de les principals raons és que té un gran capità. No prové del Vell Continent sinó del nou i es diu Mark Carney, primer ministre del Canadà i flamant líder del món lliure.

A l’escenari mundial de Davos, dimarts Carney va pronunciar el que serà recordat com el discurs més inspirador des de principi del segle XXI. Va definir els valors en joc, va traçar les línies de batalla i va llançar un crit de guerra. Una mica de Churchill desafiant a Hitler, una mica del discurs d’Enric V de Shakespeare –el que va inspirar el títol de la sèrie televisiva Band of brothers (Germans de sang)– abans de la batalla d’Azincourt on les tropes angleses van lluitar en desavantatge contra les franceses.

“Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans”, diu Enric V, “perquè els que avui vessin la seva sang amb mi seran els meus germans. Qui sigui baix de sang serà, des d’aquell dia, alçat a la noblesa­”.

“Les potències intermèdies no són impotents”, va declarar Carney. “Tenim la capacitat de construir un nou ordre que incorpori els nostres valors... Les potències intermè­dies hem d’actuar juntes, perquè, si no som a taula, som al menú”.

El discurs de Carney serà recordat abans que res per assenyalar que la política del rei bufó que aquesta setmana va complir un any al tron ha conduït a una ruptura, “la ruptura de l’ordre mundial, del final d’una ficció agradable i del començament d’una realitat dura, en què la geopolítica de les grans potències no està sotmesa a límits ni a restriccions”.

El públic el va ovacionar i, tot seguit, molts dels presents li van agafar el testimoni. Líders del Regne Unit, França, Bèlgica i Alemanya, abans cautelosos, es van ennoblir afegint-se a les seves files amb paraules i fets. En resposta a l’amenaça dels Estats Units de conquerir Grenlàndia, el Parlament Europeu va suspendre la ratificació d’un acord comercial amb Washington; la Unió Europea va sospesar la possibilitat d’imposar aranzels de represàlia i un fons de pensions de Dinamarca, país sobirà a Grenlàndia, va anunciar que es desfaria de 100 milions de dòlars en bons del Tresor dels Estats Units.

L’endemà del discurs de Carney, dimecres, el monarca taronja va arribar a Davos i va fer marxa enrere. Va suspendre el seu projecte imperialista i va respondre amb rancúnia a Carney, havent entès perfectament que la vigília el canadenc l’havia identificat com el gran perill a batre. Interpretant un altre dels seus papers habituals, el del gàngster que amenaça de calar-li foc a la teva botiga si no li pagues el tribut, va dir: “El Canadà viu gràcies als Estats Units. Recorda-ho, Mark, la pròxima vegada que facis declaracions”.

L’endemà, dijous, va seguir la festa a Davos amb la celebració d’un acte en el qual el rei llunàtic va demostrar que les paraules de Carney havien estat no només encertades sinó profètiques. En inaugurar el que ell anomena el seu Consell de Pau, va definir més clarament que mai les seves pròpies línies de batalla i la identitat­ dels seus aliats en la gran guer-ra freda mundial que s’està lliurant entre la democràcia i l’autoritarisme.

La missió declarada del Consell de Pau és portar la pau a l’Orient Mitjà convertint Gaza en un resort de luxe on els palestins compliran alegrement el paper de cambrers, grums i rentaplats. La missió no declarada és que el nou bloc usurpi el paper de les Nacions Unides com a instrument d’harmonia mundial, en aquest cas sota una grotesca nova versió de la pax americana. La qual cosa explica que sa majestat trumpista hagi convidat Vladímir Putin a formar part del seu nou club, integrat de moment per sis monarques absoluts (set si hi sumem el seu fundador i president), els líders de dos règims militars i un líder buscat pel Tribunal Penal Internacional per crims de guerra, és a dir, Benjamin Netanyahu. Si Putin s’hi afegeix, en se­rien dos.

Deia Groucho Marx que no voldria pertànyer a un club que acceptés com a membres gent com ell. Capgirant la famosa citació, n’hi ha molts que no volen pertànyer a un club de dictadors i assassins presidit per ja sabeu qui. A Europa només dos països han dit que sí a participar-hi: Bulgària i –no cal dir-ho– l’Hongria de Viktor Orbán. Alguns, com França, ja han dit que no, grà­cies. I la invitació al Canadà va ser retirada després del discurs de Carney, un insult vacu, ja que no l’hauria acceptat mai.

La creació del Consell, on el preu d’entrada és de mil milions de dòlars pagats al compte del també conegut com el Mango Mussolini, escenifica la ruptura a què es referia el primer ministre canadenc. El partit continua, però amb més intensitat que mai ara que l’equip transnacional que lidera Carney ha entès que no hi ha més remei que canviar d’actitud i de tàctiques. El missatge ha calat: enfrontar-se amb tenacitat al rival no ofereix cap garantia de triomf, però sotmetre’s és garantia de fracàs.

El que està en joc està retratat en els currículums i en les personalitats dels dos capitans. Carney va estudiar a Harvard, té un màster i un doctorat de la Universitat d’Oxford, va ser governador del Banc d’Anglaterra i del Banc del Canadà. És un home erudit, sagaç, honest, respectuós i tan cool, em deia un amic aquesta setmana, com Humphrey Bogart. I, per cert, va escriure tot sol la totalitat del seu discurs a Davos.

A l’altre, bé, li costa de formular una frase en la seva llengua materna sense cometre un error gramatical i, ja ho sabeu, és alhora un nen malcriat de cinc anys, un promotor immobiliari amoral, un assetjador sexual, el Joker ressentit de Batman i un capo mafiós.

La guerra de civilitzacions que vivim s’encarna en la rivalitat entre aquestes dues figures. Trieu amb qui aneu.