El risc dels boicots culturals
Blues urbà
Una de les crítiques que es pot fer d’un documental és dir que el seu to és esbiaixat. Quan ho és fins al punt que només recull l’opinió d’una de les parts en conflicte, es pot qualificar també de propagandístic o pamfletari. Aquests adjectius es poden aplicar a Ícaro, la semana en llamas , dirigit per Elena G. Cedilloi Susana Alonso, motiu aquests dies d’una controvèrsia per la seva exhibició a la plataforma catalana Filmin.
El documental està elaborat a partir de testimonis dels antiavalots del Cos Nacional de Policia que el 2019 van participar en la repressió de les mobilitzacions independentistes contra la sentència dels líders del procés, a l’aeroport del Prat, a la Via Laietana i a la plaça d’ Urquinaona. L’ús d’algunes de les preses de carrer o de les entrevistes a policies, degudament contextualitzat, podria haver tingut sentit, si s’hagués inserit en un documental que també oferís els punts de vista de les persones que van reaccionar contra la sentència del Tribunal Suprem. Però no ha estat el cas.
Tendim a pretendre que el programador exerceixi de censor i que s’atingui a les conseqüències
A partir de l’emissió, les primeres crítiques formulades a les xarxes socials van donar pas a crides a donar-se de baixa de la plataforma i, pocs dies després, a l’aparició de pintades davant de la seu de Filmin a Barcelona. Una d’elles acusava la plataforma de “ col·laborasionista (sic) amb la repressió espanyola”. La firmava l’organització NS ( Nosaltres sols).
En declaracions a aquest diari, Jaume Ripoll, cofundador i director editorial de Filmin, va demanar disculpes per haver exhibit la pel·lícula sense haver-la vist abans, recordant que formava part d’un paquet de films constituït per acords amb altres companyies i que no havia estat ni produïda, ni promocionada ni recomanada per Filmin, companyia que té 11.000 títols en catàleg. En descàrrec seu, Ripoll recordava –amb molta raó– que la plataforma s’ha destacat sempre pel seu decidit suport a la llengua catalana i al cinema català, i que ha exhibit també films molt crítics amb les actuacions policials, com la Ciutat morta de Xavier Artigas i Xapo Ortega.
Certament, es pot argumentar que una plataforma de prestigi com és Filmin no hauria d’exhibir pel·lícules que no ha vist abans. Però el que ha passat amb Ícaro també pot veure’s en el context d’una època en què als proveïdors de contingut se’ls exigeix una oferta exhaustiva, suggestiva i immediata per poder competir en un mercat cada vegada més tensionat. Parlem d’una plataforma que ha exhibit una pel·lícula que no està a l’altura del seu catàleg, però la crítica es pot fer extensiva, per motius similars, als mitjans de comunicació en conjunt i a tota mena de programadors culturals. L’acceleració dels nostres dies combina malament amb una cultura que necessitaria pausa per programar menys i millor.
Amb tot, hi ha una reflexió de Ripoll que apunta al cor del problema: “No hem d’estrenar aquestes pel·lícules? Com a espectadors, no som capaços d’acostar-nos a una obra i expressar si ens agrada o no?”. La resposta hauria de ser que sí, que ha de ser l’espectador, i no el programador, qui decideixi si vol veure determinat contingut o no, per després expressar la seva crítica a través de la secció de comentaris o a les xarxes socials. Això seria el que correspondria a una societat madura. Però, en vista d’unes reaccions que, en aquest cas, han derivat en una invitació a anar-se’n de Filmin –probablement amb molt limitat èxit–, sembla que no, que el que es pretén és que el responsable de continguts exerceixi de censor pel bé de tots i de totes. I, si s’equivoca, que s’atingui a les conseqüències.
El problema dels boicots és que sovint els carrega el pensament únic. Si s’insisteix a acovardir els gestors culturals, el que s’aconseguirà és que ningú no s’atreveixi a assumir riscos a l’hora d’elaborar programacions. Serà més confortable delegar la feina a l’algoritme i demanar-li que seleccioni només productes pulcres, higienitzats i sense arestes.
