Por i fàstic a les vies
Cauen murs perquè plou. No perquè plogui com mai, sinó perquè fa massa anys que acceptem que plogui sobre mullat. Es revisen les vies “per garantir la màxima seguretat”, una expressió que sempre arriba tard i no tranquil·litza mai. Es plora la mort d’un maquinista en pràctiques a Gelida i de sobte Rodalies deixa de ser un desastre quotidià per convertir-se en una cosa molt pitjor: una tragèdia.
Fins ara rèiem o ens resignàvem amb els retards, les avaries, els trens parats enmig del no-res, els missatges per la megafonia que no deien res. Era el caos assumit o la incomoditat crònica. Avui ja no. Avui hi ha un mort. I quan hi ha morts, tot canvia. També la por, perquè la por no és exageració ni victimisme. És preguntar-te si arribaràs. La por és pujar a un tren sense saber si la infraestructura aguanta una altra tempesta, un altre despreniment, una altra negligència acumulada. La por és descobrir que allò que utilitzes cada dia per anar a treballar, estudiar o tornar a casa no estava tan garantit com creies.
La por és pujar a un tren sense saber si la infraestructura aguanta una altra tempesta
Cada any és igual. Recordem el 2007 i la música i la lletra són idèntiques. Plou, passa una cosa greu, s’anuncien revisions i es prometen inversions. I, després, silenci. Fins a la pròxima, que aquesta sí que no porta retard.
Mentrestant, aquí continuem demanant explicacions i demanant perdó alhora. Perdó per ser catalans. Perdó per protestar. Perdó per assenyalar el més evident. Perdó per queixar-nos quan alguna cosa no funciona.
Som, diuen, els que sempre demanem (el què ens deuen), els que no estem mai contents, els que exagerem. Els dolents de la pel·lícula. Però avui no parlem de política ni d’identitats. Parlem de murs que cauen, de vies que cedeixen o de sistemes que fallen. I parlem, sobretot, d’una pregunta incòmoda que ningú no formula en veu alta, però que molts es fan en silenci: i si demà soc jo? I si el següent tren és el meu?
Quan una xarxa de transport falla, la incomoditat és col·lectiva. Quan mata, la responsabilitat també deuria ser-ho. Perquè la por, quan es normalitza, ja no és por: és abandonament.