
La supèrbia i el suflé
Icar era el fill del constructor del laberint de Creta, Dèdal, i va escapar de l’illa amb el seu pare gràcies a unes ales construïdes amb plomes i cera. Abans de volar, Dèdal li va fer una advertència: no pugis massa, el sol fon la cera; no baixis massa, el mar amara les ales. Ícar escolta, assenteix... I fa just el contrari. Fascinat per la sensació de poder, pel vertigen de creure’s per damunt de tot, ascendeix més del degut. El sol fon la cera. Ícar cau al mar i mor. Mor per arrogància, per supèrbia. Els grecs anomenaven a la supèrbia hybris , era creure’s per damunt de tot i de tots, era perdre el sentit del límit. Era una cosa que els déus no perdonaven. D’aquella idea neix la nostra paraula supèrbia , del llatí superbia , “ser per sobre”. El superb es creu per sobre dels altres.

Recordava aquest mite a propòsit de les declaracions del ministre de Transports, Óscar Puente, que va parlar d’un “suflé emocional” en una colossal falta d’humanitat i empatia al referir-se a l’ aturada convocada pels maquinistes que exigien més garanties de seguretat després de la mort de dos companys en els accidents d’ Adamuz i de Gelida. Podia haver dit “comprenc el dolor dels maquinistes, és el meu dolor, però els demano que ara no prenguin aquesta decisió”.
L’ aturada dels maquinistes no es va convocar per un rampell emocional. Es va convocar perquè fa anys que denuncien incidències de seguretat en aquelles mateixes vies, avisos reiterats que consten en registres interns i que, segons el propi col·lectiu, no van obtenir resposta. Mentre el ministre parlava d’un “suflé emocional” per descriure la reacció al dolor causat pels accidents, la Generalitat va decidir suspendre el servei de Rodalies temporalment (sine die) “mentre es treballa per recuperar la circulació ferroviària amb totes les garanties de seguretat” després de l’accident mortal de Gelida i altres incidents greus. També la Generalitat actua per suflé emocional? O més aviat ha hagut de suspendre el servei perquè els maquinistes tenien raó i les seves advertències acumulades no es van escoltar fins que es van produir tragèdies?
Governar, comunicar, exercir el poder, exigeix quelcom més que passar el temps agitant les xarxes. Exigeix sentir amb els altres. Comprendre el dolor aliè, no menysprear-lo. Resoldre problemes en lloc de provocar-los. Aportar serenitat quan tot fa mal. Aquesta és la humilitat que reclamava Plató per als governants i que Puente no practica: és recordar que un trepitja el mateix terra que els altres. I que, quan es parla del patiment aliè, no s’ha de fer des de l’arrogància ni la supèrbia, perquè la caiguda no és ideològica ni política: és moral. I llavors, com Ícar, la sorpresa no és caure, sinó haver cregut que no anava a caure.
