Reconstrucció impossible d’un adeu

Hauria agraït una nota”, comença Relíquia . El pare de Pol Guasch es va suïcidar el gener del 2013 i no deixà unes darreres paraules que servissin de comiat. Deu anys després, Guasch era a la casa on va créixer, a Tarragona, i una mica improvisadament començà un llibre íntim, gairebé secret, diu. Escrit en segona persona, no és una carta al pare, però sí que parteix de la nota que son pare no va deixar. De qualque manera intenta reparar-la, no amb documents ni a través de testimonis dels que el varen conèixer o amb arxius familiars, sinó mitjançant l’obra d’autors que Guasch ha llegit i estima, com Anne Sexton, Sylvia Plath o Clarice Lispector: “Ha estat important descobrir fins a quin punt podem reconstruir els buits de la pròpia vida, no amb fets, sinó amb literatura”.

Publicat per Anagrama, i amb traducció al castellà d’Unai Velasco, el llibre es presentarà dimecres al CCCB. Lluny de narrar l’abisme de la pèrdua, l’abandó o el trauma, Relíquia s’endinsa en l’esvaïment d’una presència. Guasch s’apodera del que va aprendre en escriure Napalm al cor i Ofert a les mans, el paradís crema , on explorava el que no acabava d’entendre. Per exemple –com apunta al llibre–, que l’amor és un malentès: “No esperem ningú, però, quan arriba, rellegim el passat com si l’haguéssim esperat sempre”. Diu que amb la mort potser passa una mica el mateix. I de vegades t’hi acostes perquè t’és familiar i d’altres te n’allunyes per ser, precisament, massa familiar. Ell l’observa per tenir-la controlada, conscient que això no és possible i que haver-ho sentit abans no ens fa immunes al dolor.

El diagnòstic no va ser mai clar. Al marge que pogués patir una malaltia mental, Guasch creu que son pare tenia una posició malenconiosa davant la vida. Si bé cada cop es parla més del suïcidi, se sol fer des d’una perspectiva social que no respon a la qüestió antropològica: “Es diu que als suïcides els mata el sistema, i òbviament el capitalisme mata”, explica, “però l’estructura social no resol una qüestió, per mi fonamental, relacionada amb aquella tensió constant que fa que, per algunes persones, viure suposi un repte que implica més dolor que alegria”.

Relíquia no és la nota que el pare no va deixar, sinó la que el fill deixa al pare, “és la reconstrucció d’una nota impossible, o la reconstrucció impossible d’una nota”, diu. S’assemblen molt físicament, tothom li recorda que tenen la mateixa cara o que condueix igual que ell, com si ocupàs el seu lloc: “Quan em faig present, ell es fa present a través meu”. Però li ha agradat assenyalar coses d’aquesta herència que van més enllà de la genètica i que estableixen un agermanament amb son pare, coses que tenen a veure amb certa sensació de solitud. Llavors les seves veus són una.

El 2012, son pare envià un poema a sa mare que deia: “Viviu la vida que no he sabut viure”. El llibre és un rastre del que ha sobreviscut, la prova que han pres aquell testimoni, és un lloc on tornar com a recordatori que Guasch i la seva família són aquí. En acabar el manuscrit, varen ser els primers a llegir-lo perquè per ell hi ha una cosa que val més que la literatura i és la seva gent. Va tenir vertigen perquè, tot i que la mort de son pare no ha estat un tabú, aquí en contempla les ombres i fixa el relat. No només l’envaïa una sensació de comprensió i d’haver-ho envoltat com no va ser capaç en vida, també una mena de dissociació per la qual ara ja no parla d’uns fets, sinó sobre un objecte: el llibre que explica aquesta història, el que es guarda perquè va pertànyer a qualcú molt estimat, una relíquia.