La veritat sobre Minneapolis
Opinió
Poc importa que fos Èsquil o un oblidat senador dels Estats Units del segle XX. És evident que qui va inventar l’aforisme “la primera víctima d’una guerra és la veritat” (l’autoria no és clara) era un visionari. Perquè la màxima és més vigent que mai. En les guerres antigues, que eren les que es lliuraven abans que es popularitzés el telèfon mòbil, la veritat ocultada trigava a aparèixer, però al final ho feia gràcies a algun penediment, al relat dels sobrevivents o a la tenacitat dels historiadors. En les guerres modernes, en canvi, el mentider queda en evidència en els pocs segons que triga un testimoni directe a prémer la pestanya de “compartir la imatge” de l’smartphone.
Si encara no podem anomenar guerra l’acció descontrolada de grups parapolicials que recorren les ciutats dels EUA a la cacera d’immigrants és perquè les víctimes i el seu entorn canalitzen la ira a través de la protesta civil. La contenció dels alcaldes i governadors demòcrates contribueix a fer que l’ús de la violència es localitzi només a la banda dels esquadrons de l’ICE, la temible policia migratòria de Donald Trump. I això que de provocacions no en falten. L’assassinat policial de la poeta Renee Nicole Good, la imatge de persones grans o dones embarassades arrossegades per terra pels agents, la separació de famílies, l’arrest de Liam Conejo Ramos, un nen de cinc anys l’única arma del qual era una motxilla escolar i, ara, la mort a trets de l’infermer i bon veí Alex Pretti han estat qualificats pel Govern de Trump com a resposta legítima a l’amenaça exercida per les víctimes. En aquest context, no hi ha ofensa més gran a la veritat que afirmar que Pretti va ser tirotejat per evitar que causés una “massacre” entre els agents de l’ICE, com va defensar la secretària de Seguretat Nacional, Kristi Noem. N’hi ha prou amb veure els vídeos penjats des d’ahir a la xarxa per concloure que, si el noi portava una arma, no la va empunyar en cap moment.
Sol dir-se, amb raó, que els demòcrates no van saber interpretar el malestar dels nord-americans i per això van perdre el poder, però sembla que el partit comença a emetre senyals de vida. Són ara els republicans que encara creuen en les lleis, en l’alternança política i en la separació de poders els que haurien de plantar cara a una Casa Blanca en plena deriva autoritària.
