Aragó, pel camí d’Extremadura

Falten dues setmanes perquè els aragonesos votin en les seves eleccions autonòmiques, anticipades al 8 de febrer. Aquests comicis estaven previstos per al 2027, però van ser avançats, segons va argumentar el PP, per superar una situació de bloqueig polític que li ha impedit d’aprovar els pressupostos per a aquest any. Si en el primer tram de la legislatura, iniciada la primavera del 2023, les relacions entre PP i Vox, integrats al mateix govern, van ser bones, el partit ultradretà el va abandonar el 2024, després que el Govern central i els autonòmics pactessin el repartiment en les diferents comunitats dels immigrants menors no acompanyats.

Des d’aleshores, les esmentades relacions han anat a pitjor, impedint l’acord pressupostari, la qual cosa va portar el president Jorge Azcón (PP) a donar per esgotada la legislatura i convocar noves eleccions. El seu anhel era sortir-ne reforçat i aconseguir un nou equilibri de forces que li permetés dirigir la comunitat d’acord amb els seus projectes i sense dependre de Vox.

En anys recents, en diferents comunitats, també a escala nacional, hem vist que aquest tipus de maniobres no sempre aconsegueixen els efectes desitjats pels qui les proposen. Sovint, propicien els resultats contraris. D’acord amb les enquestes publicades recentment sobre els pròxims comicis aragonesos, bé podríem estar en vigílies d’un nou episodi d’aquesta mena.

Perquè les esmentades enquestes ens diuen que el PP podria guanyar un o dos diputats (ara en té 28), però que Vox gairebé doblaria el seu nombre d’escons, pujant dels 7 actuals a 13. Mentrestant, el PSOE podria caure de 23 a 19, patint un nou retrocés; Aragó Existeix passaria de 3 a 2, la Chunta mantindria els seus 3; Esquerra Unida, el seu, i Podem el perdria. Així doncs, pel que fa als dos primers partits esmentats, el PP consolidaria lleugerament la seva posició, però dependria encara més d’un Vox crescut.

Tot això ens porta a constatar que Aragó evolucionaria pel mateix camí que va seguir Extremadura el 21 de desembre passat, quan es van celebrar també allà eleccions anticipades i els populars van guanyar un escó, passant a 29, mentre Vox saltava de 6 a 11 (i el PSOE en perdia 8). És a dir, que el PP aragonès, de confirmar-se el pronòstic dels sondejos, aniria cap a una dependència més gran de Vox. I també, potser, cap a la no-resolució de les situacions de bloqueig. Ara mateix, a Extremadura, PP i Vox no aconsegueixen posar-se d’acord respecte al repartiment de poder i les polítiques conjuntes. El líder de Vox ha tornat a apuntar que si no veu satisfetes les seves peticions, no descarta sol·licitar al PP que canviï de candidat, desbancant María Guardiola, guanyadora de les elec­cions, o que s’atingui a la possibilitat d’una repetició electoral. A l’ Aragó, una hipotètica dependència de Vox podria enfrontar el PP a una situació similar a l’extremenya, tret que una aliança amb partits regionalistes li permetés escapolir-se dels ultres.

En països europeus com França o Alemanya, els partits majoritaris de la dreta havien aixecat tradicionalment un cordó sanitari davant la ultradreta, marcant clares distàncies polítiques i rebutjant aliances. A Espanya, en canvi, el PP sembla haver perdut la por als acords amb Vox. A diferència d’altres partits conservadors europeus, el PP ja té experiència de governança conjunta amb Vox, tant en l’àmbit municipal com en l’autonòmic, si bé és veritat que accidentada, com es va comprovar ja el 2024, quan el pacte de repartiment de menors immigrants esmentat al primer paràgraf va fer saltar pels aires els governs en coalició de Castella i Lleó, Aragó, la Comunitat Valenciana, Múrcia i Extremadura.

El motiu d’aquestes i altres ruptures sol ser sempre el mateix. Vox pretén imposar la seva agenda als populars en matèries com la immigració o la igualtat, o contra el Pacte Verd, i els populars s’hi resisteixen de manera discontínua. Com a teló de fons hi ha sempre l’amenaça de Vox de propiciar situacions de bloqueig, en les quals en última instància els per­judicats són els ciutadans, sotmesos a una gestió més convulsa i intermitent, menys estable. I això és una cosa que no millora el full de serveis de cap partit, inclosos PP i Vox, i que els votants no poden perdre de vista. Les eleccions haurien de servir per triar forces capaces de governar per a tothom i no unes que anteposen la imposició de les seves condicions a ­altres consideracions, tot i perjudicant així l’administració que pretenen dirigir i condicionar.