Oriol Grau ha fet les paus amb en
Entrevista
El reconegut intèrpret presenta l'obra 'La mare, el dimoni i jo' a la sala Versus Glòries.
Oriol Grau fa broma per a la fotografia de Guyana Guardian a la sala Versus Glòries
Oriol Grau, el conegut còmic que solia aparèixer als espais d’Andreu Buenafuente, on feia actuacions musicals i donava vida a figures com el Palomino, es mostra actualment en directe davant l'audiència a l'espai Versus Glòries de Barcelona, mitjançant la peça unipersonal La mare, el dimoni i jo, que va debutar al recinte Trono de Tarragona. Amb el suport del compositor Roger Conesa Mathioux, compta amb la direcció de Roberto G. Alonso.
Havent estat força temps lluny dels estudis televisius, quin motiu us ha impulsat a fer aquesta representació tan personal?
De fet, es tracta d'una peça per encàrrec. El productor Joan Negrié em va comentar que ja tenia l'edat per fer un monòleg. I vaig respondre que potser sí, que amb 62 anys ja estic en el moment de fer-ne un. Em va aconsellar que l'escrivís sobre mi, tractant l'autoficció, que és un gènere molt present avui dia.
De què hi parleu?
Sobre els meus inicis en l'escena teatral i la seva transformació. Així mateix, tracto el meu pas per El Terrat i el meu recorregut televisiu, amb un estil dinàmic i fluid. A més, incloc converses amb les figures que vaig crear a la ràdio, com ara la Padrina Josefina o el Iaio Perico.
Ens pertoca el deure de no acatar davant d'un despropòsit.
Surt en Palomino?
Mantinc una conversa interna amb ell, ja que va condicionar excessivament la meva trajectòria. Malgrat tot, a hores d'ara ja l'he perdonat. Em va oferir moltes alegries i em va permetre manifestar idees que l'Oriol mai no hauria verbalitzat.
Tot el que hi surt és veritat?
Exposo la meva trajectòria en el món de l'art, però utilitzant la fantasia i els mecanismes de l'autoficció. Pel que fa al títol, l'únic element verídic soc jo; la mare i el dimoni són imaginaris. He ideat aquesta figura materna perquè s'oposi a la meva feina d'actor, sent més despietada i amb més potencial teatral que la meva mare real, que era una dona bondadosa.
La vostra mare sí que volia que fóssiu actor?
No del tot. Els meus no hi van posar impediments, però em van manifestar: “Ja t’apanyaràs”. Era una dita molt habitual a la llar. I vaig haver de costejar-m'ho jo mateix.
I com és la mare de l’obra?
He fingit que a la meva llar m'ho van vetar, ja que hi ha moltes persones amb talent que posseeixen una inclinació creativa i, de cop, en l'àmbit familiar els etziben: “No, has de fer econòmiques, perquè és el que toca”. Estem obligats a rebel·lar-nos enfront d'un despropòsit.
Vau començar a Ràdio Reus amb Buenafuente.
Aquell moment va marcar un punt d'inflexió. Ell em va avisar, vaig viatjar a Barcelona i tot va anar sobre rodes.
Lee también
Va arribar la televisió...
Vaig estar ocupat en diverses tasques. Interpretava el Palomino amb Buenafuente, col·laborava amb Toni Soler a Malalts de tele i a TV3 vaig exercir durant un bienni com a cap de continguts lúdics amb Mònica Terribas. També vaig estar al capdavant de 39 entregues de Plats bruts. Tanmateix, va haver-hi un punt en què em vaig esgotar. Ja n'havia tingut prou de Barcelona. Va concloure una etapa i vaig decidir tornar a Tarragona, on la qualitat de vida és magnífica. Quan un es fa gran, busca gaudir de més calma.
I què hi feu?
Vam fundar la sala Trono i, a més d'altres activitats, imparteixo una matèria a la universitat sobre comunicació no verbal i expressió corporal.
Així que no vau desaparèixer per cap trauma.
No, no. Això només és un reclam per a l’obra.