El Lliure estrena ‘El barquer’, família i pàtria a la Irlanda del Nord de l’IRA
Teatre
Julio Manrique dirigeix l’obra de Jez Butterworth, amb 19 intèrprets en escena
Mima Riera i Roger Casamajor en una escena de l’obra 'El barquer', de Jez Butterworth, al Teatre Lliure
El director del Teatre Lliure, Julio Manrique, s’ha convertit en l’ambaixador del dramaturg Jez Butterworth a casa nostra. Després de l’èxit de Jerusalem, que va dirigir al teatre Romea el 2020, amb Pere Arquillué al capdavant del repartiment, ara dobla l’aposta amb El barquer, reconeguda per la crítica internacional i que s’estrena el dijous 5 de febrer a la sala Fabià Puigserver, amb 19 intèrprets en escena.
La família, la pàtria i la lluita de l’IRA centren aquesta història, que passa en un sol dia en una casa d’un poble d’Irlanda del Nord, a final d’agost de l’any 1981, en un dels moments crítics de les reivindicacions republicanes. Butterworth, nascut a Londres, “és viu i està molt viu”, recorda Carles Martínez, un dels actors d’aquest extens repartiment, de manera que controla la producció. A més, explica Manrique que les acotacions són molt llargues i precises, “fins i tot especifica quin quadro ha de penjar de cada paret”.
“Entrem per una finestra en la vida de la família Carney, republicana i catòlica”, explica el director
Tot i això, el director i tot el seu equip declaren que ha valgut la pena aixecar aquesta funció. “Era molt impressionant entrar a la sala d’assaig i veure quantes ànimes hi ha en aquesta barca, i quines ànimes!”, manifesta Manrique. “No havia fet mai una obra amb tants intèrprets, ha estat una feinada, però ha estat sorprenentment fluid, hem caminat plegats i hem fet una família extraordinària: cada assaig ha estat una celebració”.
“Parla de la terra com a font de vida i també de mort. És una obra dura, però plena de vida, amb un espai escènic de Lluc Castells impressionant. Diu Imma Colomer que comença com una festa i acaba com un drama, però té un missatge molt pertinent en els temps que corren. Ens agradaria que aquesta barca que parla de la guerra ofereixi la possibilitat de la pau”, continua el director.
L’acció passa en un sol dia de l’agost del 1981, amb un pròleg en un carrer de Derry el dia abans, i parla d’una època de trenta anys de conflicte, que encara avui té moltes ferides obertes. “És un moment que els presos fan vaga de fam per reivindicar que són presos polítics, però l’aleshores primera ministra britànica, Margaret Thatcher, en un discurs cèlebre, repeteix que són criminals. Enmig d’aquest context, nosaltres entrarem per una finestra en la vida de la família Carney, republicana i catòlica. I el que els passa és que n’hi falta un, que fa deu anys que està desaparegut, Seamus Carney”, explica Manrique.
Lee también
“Jez Butterworth construeix una ficció a partir de fets reals, com el cas dels 17 desapareguts que hi va haver aleshores. Va ser una estratègia que va fer servir l’IRA quan sospitaven que algú era confident de la policia. Per tant, en aquesta casa hi ha un fantasma. En aquestes situacions, malgrat tot, la vida continua, i hi havia molts sobreentesos, moltes coses que no es podien dir, però que s’entenien”, detalla el director.
La veterana de la colla, Imma Colomer, opina: “L’obra també parla de l’odi, de la violència que es genera per no escoltar les pretensions del poble. Té moltes ressonàncies amb coses que han passat aquí a Catalunya. L’odi no aporta res, però com te’l pots treure de sobre quan has patit tantes coses. Com també passa a Palestina”.
El barquer té tres actes de poc més d’una hora cadascun, més els entreactes. El text, en traducció de l’anglès de Cristina Genebat, està publicat per l’editorial Comanegra dins de la col·lecció Llum de guàrdia. “El títol de l’obra està en clau poètica i es descobreix al llarg de l’obra”, conclou Manrique.