Totes les formes d’una sola llengua recollides en un atles durant setanta anys
Punt final a una obra de referència
Joan Veny culmina la tasca titànica de l’‘Atles lingüístic del domini català’
Joan Veny, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans amb el primer volum de l’Atles i l’últim del Petit Atles
“Havíem de trobar persones de més de cinquanta anys, que no haguessin sortit gaire de la localitat i que hi haguessin nascut, i també que tinguessin totes les dents, perquè en aquell temps hi havia molta gent desdentegada que no podien pronunciar bé certs mots”, explica Joan Veny (Campos, Mallorca, 1932) sobre els informadors que els van facilitar les dades que anys després serien l’eix de l’ Atles lingüístic del domini català i el pot petit d’aquesta bona confitura, el Petit atles lingüístic del domini català –nou volums cadascun– que ara ha culminat el dialectòleg i romanista, una tasca titànica basada en les dades que es van recollir durant catorze estius del 1964 al 1978: “Anàvem amb uns grans magnetòfons alemanys que llavors eren una innovació, el súmmum de la perfecció, però pesaven molt, i de vegades calia anar a llocs on era difícil arribar o no ens podíem allotjar, i havíem de ser-hi de dos dies a una setmana”.
En parelles, amb llavors joves filòlegs com Lídia Pons –codirectora de l’atles–, Joaquim Rafel, Joan Martí o Montserrat Badia, entre d’altres, van fer el treball de camp d’una obra que havia començat quan el 1952 –sí, fa 74 anys!– Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón van presentar les bases del projecte d’atles, amb enquestes de 2.400 preguntes en 190 poblacions –de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, i l’Alguer– que van donar 475.000 registres que es van treballar primer a la Universitat de Barcelona i des del 1989 a l’Institut d’Estudis Catalans.
Lee también
Del 1964 al 1978 es van fer qüestionaris de 2.400 preguntes en 190 poblacions –de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, i l’Alguer–, que que van donar 475.000 registres
En un moment de fortes pressions sobre el català, ja sigui pel nombre minvant de catalanoparlants –especialment pel que fa a l’ús social– com per les polítiques dels que volen dividir la llengua, obres com aquesta són tota una demostració del passat, del present i del futur comú de la llengua. Veny insisteix, però, que no ha estat només gràcies a la seva feina, sinó que “és una obra col·lectiva, hi han intervingut moltes persones sense oblidar el poble mateix, que ha transmès aquesta herència lingüística de segles, que queda gravada i mapada en aquestes dues obres, un atles gran descriptiu i el petit, que analitza una quantitat impressionant de mots amb totes les variants interpretades a partir de l’origen, l’evolució semàntica o fonètica, per anar a les fonts. Quan faig una troballa, la satisfacció és com veure caure estrelles del cel”.
Veny, que als 93 anys continua actiu –després de publicar el 2022 la Història lingüística dels nostres peixos (IEC) prepara un llibre sobre els noms dels ocells, per al qual preveu un any més de feina i concedeix que “segurament serà el cant del cigne del senyor Veny”–, posa l’exemple d’un mot que el va sorprendre, un peix que a Mallorca anomenen quetsémper–el Synodus saurus, també dit capsempa, boixacriades, peix de Sant Francesc, o fins i tot, entre d’altres, salta-en-cony–. D’on surt quetsémper? De l’oració Gloria patri, que quan ell era petit encara es resava en llatí durant el rosari, després de l’Ave Maria i el Parenostre que al Campos natal, en canvi, sí que resaven en català: del passatge “ et nunc et semper ”, va quedar quetsémper en el sentit pejoratiu de persona eixelebrada, que es va adoptar per contrarestar la càrrega eròtica d’altres denominacions. Així, si Veny no hagués resat el Gloria patri en llatí, potser no hi hauria arribat.
“Cada llengua té un estàndard i una parla històrica que hem après dels pares, i hem d’usar normalment”
Més enllà del gaudi per ampliar el coneixement i la gran importància acadèmica d’un treball d’aquestes característiques, també cal valorar la importància per als parlants de tot arreu del domini lingüístic, que els pot ajudar a respectar el seu dialecte, perquè són molts els parlants que creuen que parlen malament si les paraules que fan servir no surten al diccionari. Posem per cas, com podeu veure al mapa adjunt, la patata, mot normatiu al costat de trumfa i creïlla, però també s’hi veuen reflectides les variants pataca i patana, trumfo o trufa. No estan mal dites, és com s’han dit a les zones marcades al mapa si fa no fa des que es va introduir aquest aliment cap a finals del segle XVIII.
“Els que viuen en un poble de València, de Mallorca o del Rosselló en primer lloc s’adonen de la unitat de la llengua, veuen que hi ha paraules compartides del vocabulari essencial, com braç, mà o dit, i que és una llengua diferent de l’occità o del castellà. A més, els parlants d’àrees marginals amb modalitats diferents pel que fa a la fonètica, el lèxic, la morfologia o la sintaxi, sovint no es veien reflectits en la llengua, i s’ha de fer pedagogia perquè cada llengua té un estàndard i una parla històrica, col·loquial, que parlem en família o al cafè, la que hem après dels pares, i hem d’usar normalment. La genuïnitat i la normativa són dues coses diferents, i això que per sort Pompeu Fabra, encara que l’acusessin de centralista, al seu Diccionari general ja va incorporar molts dialectalismes, i l’IEC fa bastants anys que també n’està entrant molts al diccionari”.
Hi ha una expressió que a Veny li agrada molt, festejar: “Considerar com una festa aquesta primera relació d’una parella abans de casar-se és meravellós. Després hi ha moltes matisacions que han desaparegut, abans a molts llocs abans del festeig hi havia un primer contacte que era acompanyar una noia, perquè la iniciativa sortia dels nois”. Els seus atles descriuen que el mateix mot es feia servir a tot el domini, amb lleugeres variacions fonètiques –festeiar, festeijar, festetjar o festetxar–, però també inclou, a més del castellà cortejar en alguns llocs, fer l’amor –sense referir-se a tenir relacions sexuals, que és un sentit molt modern–, arreglar-se, fer solcs, fer gambes, gorrumejar o xarrucar. La combinació entre canvi i estabilitat dona unitat i varietat a la llengua, que té una base comuna, amb unes modalitats locals que tenen trets diferencials, la majoria dels quals no coincideixen amb fronteres administratives, ni tan sols sovint amb els dialectes com a tals, com ja es veu amb la patata, però també en fenòmens com el so de la v labiodental –per a molts, una mena d’f fluixa–, que, tot i que catalanoparlants ultracorrectors identifiquen com a català ben parlat, és genuí a quatre comarques catalanes, a les illes, al voltant de Castelló i al sud del País Valencià.
“Cal ensenyar els problemes fonamentals de la llengua i no gastar tant de temps amb la combinació de pronoms”
I el futur? “La presència massiva d’immigrants és un problema majúscul, i esclar que han de poder usar la seva llengua, però també l’altra d’acollida, que en certa manera hauria de ser una altra pàtria, i per això no pot ser que se’n riguin d’aquell que s’esforça encara que segons alguns no ho faci bé, cal una actitud més oberta i comprendre la situació sociolingüística d’aquesta gent. A més, els professors haurien de tenir una formació com cal, i anar cap a un ensenyament senzill dels problemes fonamentals de la llengua i no gastar tant de temps amb la combinació de pronoms febles. Potser cal fer els ulls grossos en alguns aspectes. Afortunadament, el país és resistent”.
Al contrari que molts lingüistes, ell no té clar que el català s’estigui degradant: “Abans no hi havia aquest problema perquè no s’ensenyava el català, tothom el parlava i quan calia passar a l’estàndard es passava al castellà. Jo vaig ser una víctima d’això, fins als 17 anys no vaig ser conscient que el mallorquí que parlava amb els meus pares també s’havia escrit durant segles”.