Laia Vilaseca observa semblances notables.
Literatura
A l'obra ‘L’udol de l’aigua’, l’autora utilitza el paisatge de la Ricarda per meditar al voltant dels límits del mal.
Laia Vilaseca, fotografiada a la cafeteria de la llibreria Laie
Es pot clausurar un indret amb la intenció de salvaguardar-lo, sense preveure que l'amenaça podria sorgir des de l'interior. Aquesta idea és un dels plantejaments que Laia Vilaseca (Barcelona, 1981) va desenvolupar en el seu llibre més recent, L’udol de l’aigua ( Rosa dels Vents, Suma de Letras en castellà).
L'acció transcorre a la reserva del delta del Llobregat, concretament a l'àrea de la Ricarda, que al relat rep el nom de la Ferrera, on una albada es descobreix el cos d'una noia, filla dels masovers i companya inseparable de la filla d'un dels amos, Mateu Domènech, el qual pensa que l'homicidi és una coacció per tal que traspassi les finques per al creixement de l'aeroport. Des d'aquest moment, Vilaseca va alternant diversos relats secundaris dolorosos, protagonitzats per dones victimitzades en aquest mateix paratge en èpoques distintes, de forma paral·lela a la narració principal. “Han passat 30 anys, es diu que hem avançat molt, però potser no tant, hi ha un sistema que sistemàticament infligeix dolor i afecta la vida de les dones”, afirma l'autora.
Lee también
Vilaseca, originària del Prat, va definir des del començament l'indret: “Havia de fer alguna cosa sobre el lloc on vaig néixer, i amb l’ampliació de l’aeroport vaig veure que era important parlar-ne. La reserva és una bombolla, però, com molts veïns, no la coneixia i no em feia la idea de la magnitud d’aquest espai, sobretot de la zona privada, i després de visitar-la ho vaig veure clar”. “On és el mal, a dins, a fora o a tots dos llocs?”, es va qüestionar. Es tracta d'un tema de marges, i no exclusivament geogràfics: “Un dia van sortir tres homes amb corbata i van dir que farien l’ampliació. És la tercera vegada que la gent del Prat hi passa, per aquest anunci, i no pot ser. Aquí hi ha una línia que vam decidir entre tots, és un espai protegit. Com poden dir que es pot passar aquella línia i no s’escandalitza ningú? Estan dient a la població que depèn de qui siguis i en nom de què ho facis hi ha línies que no cal respectar, i vaig pensar que és el mateix que sovint passa amb línies psicològiques o físiques, com el cos d’una dona. L’ampliació per mi simbolitza el ciment i l’avenç d’aquest càncer que és el capitalisme ferotge, i va molt lligat al patriarcat, de manera que jo en la reserva del delta hi veia un reducte de lluita feminista i anticapitalista”.
D'aquesta forma, “a la reserva hi ha generacions de dones que han vist vulnerats de manera sistemàtica els límits, de manera psicològica o física, i volia treballar-ho amb una novel·la d’entreteniment, perquè no deixa de ser una novel·la negra”. Per a ella, això representa que no es tracta simplement d'un crim pendent de solució: “Això és només un pretext, hi ha certes convencions que em van molt bé, però la substància la pots trobar tant en una novel·la negra o sense gènere, o en un assaig. Des d’un microcosmos, intento explicar una preocupació social, i hi poso la lupa”.
“Hi ha un sistema que sistemàticament infligeix dolor i afecta la vida de les dones”, afirma l’autora
Dins d'aquestes pautes habituals apareix l'investigador, concretament el detectiu Levy, a qui recupera de dos treballs previs, encara que la seva rellevància és més limitada –“sobretot, no molesta, i això de vegades en un home ja és molt”, afirma–, i l'esclariment dels delictes acaba sent col·lectiu, com una activitat compartida, aquí amb el suport dels agents, una podcastera de crònica negra, un il·lusionista en hores baixes, i fins i tot... Una lloba! “Afegeix un punt fantàstic o de faula, que és com moltes vegades hem tingut contacte amb aquests animals fantàstics. Estava llegint Dones que corren amb els llops (el clàssic de Clarissa Pinkola Estés) i tenia la figura del llop molt present. Els llops i les dones ens assemblem molt, funcionem de manera molt cooperativa i som un problema per a alguns homes que volen aniquilar-nos. A més, dins la trama estableix una mena de cercle de justícia”, comenta l'escriptora, que igualment tracta qüestions com la fidelitat, el rumb familiar que ens ve marcat o el consum de substàncies: “Al Prat vivia molt a prop de Sant Cosme i soc filla dels anys vuitanta. Davant de casa hi havia un edifici a mig acabar amb gent enganxada cridant cada nit. Les drogues moltes vegades són una explicació per a tonteries que fa la gent, però és una cosa molt complicada de gestionar, a més que sovint es criminalitza la gent que té addiccions”.
Durant el transcurs de la història, presenta diversos individus tèrbols que podrien haver comès el crim, ja que “hi ha molta gent que tindria motivacions per fer certes coses, però uns trien fer-les i els altres no”, afirma, tot i que també està convençut que “d’errors en cometem tots, però el que és important és el que un fa després. Tots ens equivocarem a la vida i està bé que ho entenguem, que ho acceptem, que sapiguem demanar perdó i fer-nos-en responsables. Aquí hi ha gent que no assumeix la responsabilitat, que pensa que amb diners i influència es pot tapar tot, i això de fet ho veiem a la realitat de cada dia”.
