De cara al públic, ai...
L’altra nit, vaig acabar en un tuguri on diversos clients, una mica col·locats –tot sigui dit–, semblaven confabulats per explicar-me les seves vides, amb especial èmfasi en les desgràcies. Un pare absent, la necessitat de pis a Barcelona venint de Lleida, la pujada del cistell dels vicis i coses per l’estil. És que és bonic donar cigarrets a qui no en té: la gent t’agafa afecte...
La nit és un confessionari laic on a vegades coneixes una estilista de Reus i d’altres un sol·licitant de feina al sector artístic. I un acaba sentint coses que tant li és encara que vinguin al cas: hi ha molta gent sense nord.
De dia, tots som menys transigents i d’un temps ençà em pregunto: comença a ser passat allò dels llocs de treball “de cara al públic” i les seves exigències? En les ofertes laborals per paraules del segle XX, alguns anuncis destacaven que eren “de cara al públic”, amb el requisit de la “bona presència”, sens dubte inconstitucional i sexista (ho dic jo i de passada quedo bé). Deixem de banda la bona presència perquè potser la meva tampoc no ho és i, a més, què significaria avui això, quan encasellar és molt lleig i res extern ho exclou?
Comencem a oblidar que treballar de cara al públic desaconsella traslladar-li mals rotllos
El pitjor entre els qui treballen “de cara al públic” –concepte que sí que dono per vigent i políticament correcte– és que de vegades s’obliden del públic, ostatge involuntari de la moda de socialitzar els problemes particulars.
Com que es porta molt menjar i beure en tamborets –prèvia escalada alpina i cames penjants–, o la compra al teu aire en espais oberts, l’anomenat “públic” sent, a pesar seu, els comentaris en veu alta dels empleats.
–Que bonic que és viure!
– I quin gran equip que formem!
Jo no renuncio a sopar amb Laura Dern ni a sentir aquests comentaris algun dia. No se sap mai. Per ara, toca escoltar intercanvis de retrets sense finalitats conjugals, crítiques al cap de colla, emprenyaments per la ganduleria de tal company i queixar-se de gairebé tot, fins al punt que el client sembla que faci nosa.
No aspiro al dentifrici have a nice day!, em conformo amb el futbolístic “aquestes coses es queden al vestuari”. O per als tuguris.
