El braç és llarg i la màniga curta
Soc dels que pensen que viure a Espanya és un privilegi, considerant les alternatives planetàries. Encara que l’actualitat suggereixi el contrari, el país compleix els requisits perquè els seus habitants puguin assolir la felicitat en aquesta vida (a l’altra encara s’ha de veure i potser hi estaran igual o més bé els amics del tercer món).
El problema són les expectatives. Espanya ofereix les condicions bàsiques per ser feliç, però el que no pot garantir és el dret a la felicitat, que seria un estirar més el braç que la màniga que ens comença a amargar l’existència.
El primer quart de segle XXI a Espanya accentua –a cada crisi més– l’esperit burleta dels càntics de les penyes a San Fermín: “¡Todos queremos más, todos queremos más y más y mucho más!”.
El panorama ferroviari s’ajusta al patró. Tot el país va abraçar amb entusiasme la idea de l’alta velocitat i els seus innegables atractius. Pobres i rics. Aquests perquè sempre van amb allò que el temps és or i aquells per passar un cap de setmana a Madrid o a Barcelona a preu de ganga. No n’hi ha prou amb reunir pasta per comprar un Bentley: cal mantenir-lo. I no és un utilitari...
I el que és un Estat de benestar raonable s’està convertint en la terra del lament
Tots, incloent-hi el poble, estàvem encantats amb una cosa tan aspiracional –parauleta nefasta– i a més imbuïts d’aquest esperit localista que si l’AVE parava a Reus o a Tarragona. Think big! Ni déu no va pensar en el manteniment ni, encara menys, en la degradació de la xarxa de Rodalies (bé, Carles Puigdemont sí).
L’actualitat es mou per modes. Avui són els trens, demà serà la violència de gènere –una altra font de mesures inassumibles o mal finançades a la pràctica– i passat l’urgent debat de prohibir l’entrada als toros dels menors de 18 anys, com proposa el Ministeri de Joventut i Infància, imprescindible en qualsevol Estat (per cert, som els millors en la Champions dels ministeris, ni més ni menys que 22). Per a quan el Ministeri de Senectut i Vida Sexual Assistida?
I així, d’episodi en episodi, el que és un Estat de benestar raonable es converteix en el país del lament i la frustració. Menys prometre impossibles i més administrar l’erari amb realisme i sense tantes bestieses.
