Fer un cafè
Sabíem que el tancament de fàbriques tenia efectes electorals, però resulta que també en té el de cafès. Un estudi de la Universitat de Zúric ha mostrat la correlació entre la desaparició, a França, dels bar- tabac (alhora bar, quiosc, estanc... I a molts pobles, el lloc de reunió informal per excel·lència) i el vot a l’extrema dreta. Sense oportunitat de xerrar amb conciutadans de carn i ossos, la política es converteix “en un cara a cara entre l’individu aïllat i els grans relats mediàtics, on els discursos que ofereixen respostes simples sempre guanyen”, explica l’investigador (Le Monde, 2/II/2026).
Això ve a tomb de l’últim episodi de la cultura de la cancel·lació. Em refereixo a la negativa de David Uclés a participar en un congrés titulat “La guerra que tots vam perdre”, al·legant, entre altres coses, que hi prendrien la paraula José María Aznar i Iván Espinosa de los Monteros. Una cosa així com no anar al cafè per no trobar-se amb un veí que té unes idees que no ens agraden.
Amb el pretext de cordó sanitari, estem deixant de deliberar
El principi de “no debat” aplicat per Uclés s’estén, per desgràcia, cada vegada més. Amb el pretext de cordó sanitari, de no dignificar, prenent-les seriosament, idees inacceptables, de no fer-li publicitat a l’enemic... Estem deixant de deliberar. És una posició còmoda, que reafirma qui l’adopta en la seva presumpta superioritat moral i li estalvia la feina d’examinar els arguments del contrari (i el risc de no ser capaç de desmuntar-los). Però la seva conseqüència és que les opinions, tancades cada una a la seva bombolla, es polaritzen cada vegada més, i els extrems més intolerants s’emporten els vots.
Precisament a aquesta posició antidebat no m’hi he volgut acollir jo en el difícil tema de les denúncies falses en violència de gènere. En comptes de girar l’esquena al llibre de Soto Ivars sobre el tema, el vaig llegir i el vaig criticar aquí (“Denúncies falses”, 30/I/2026). El seu autor va respondre proposant-me un debat. El vaig acceptar a condició que fos per escrit, pensant que un cara a cara es convertiria, encara que no volguéssim, en un combat de boxa dialèctica aclamat per claques enfervorides... Però aquella simple conversa, molt educada, entre ell i jo a X, em va atreure (no sé si a ell també) tal allau d’insults que m’he estimat més donar el tema per conclòs.
L’episodi m’ha deixat molt mal gust de boca. Sembla que dialogar està esdevenint impossible. Almenys en públic. I en privat...? Per què no intentar-ho? Acabo de convidar Soto Ivars a fer un cafè. I ell ha acceptat.