Denúncies falses
Siguin certes o presumptes, les acusacions falses per violència de gènere generen molta controvèrsia. Juan Soto Ivars acaba de treure un llibre sobre aquesta qüestió, Esto no existe, amb gran èxit i repercussió (Víctor Amela el va entrevistar aquí el passat 10 de gener).
Diverses feministes han optat pel boicot o el silenci com a resposta, argumentant que no volen donar-li visibilitat. És un fet que moltes víctimes (incloent-hi el 70%-80% de les dones assassinades) no arriben a denunciar; d’altres ho fan inútilment, com Ángela González Carreño: les seves 51 denúncies no van servir per evitar que el seu exmarit matés la filla de tots dos. Posar l'accent en les denúncies falses pot fer, encara que no sigui la voluntat de l’autor, que les víctimes reals denunciïn menys per por de no ser cregudes. Això genera un dilema ètic (¿és correcte, per evitar que menys homes pateixin un dany, posar més dones davant un perill més gran, el risc de ser assassinades?) Que sobta que Soto ni tan sols mencioni. Sigui com sigui, penso que guardar silenci davant el seu llibre és una errada. Això facilita que les seves tesis convencin més persones per la falta d'una veu oposada.
I quins conceptes són aquests? El Consell General del Poder Judicial sosté que són falses un percentatge mínim, 0,01%, de les denúncies per violència de gènere. Soto Ivars indica, amb encert, que la dada només inclou les que han rebut una sentència condemnatòria. Ell opina que n'hi ha moltes més. És una conjectura raonable; vegem de quina manera pretén provar-la. Els seus arguments són tres: relats de varons denunciats falsament; valoracions de magistrats, lletrats i fiscals, i la insistència en els avantatges que la llei actual proporciona, segons ell, a la dona que menteix.
Els relats individuals es narren amb gran habilitat. Segurament persuadiran nombrosos lectors... Que tinguin tan poca capacitat d'anàlisi com per no plantejar-se un dubte bàsic: quina és la visió del bàndol oposat...? El mateix passa amb els experts en dret que Soto ha entrevistat: desconeixem si són una mostra significativa o si s'han triat perquè coincideixen amb els plantejaments de l'escriptor. Quant a la normativa, serveixi una mostra. Soto esmenta un article jurídic que defineix com a víctima qui “està en procés de presa de decisió de denunciar”. No diu que, per demostrar aquest estat, cal un dictamen de la Fiscalia, una sentència dels tribunals o un peritatge psicosocial validat judicialment. D'aquesta manera, en afirmar que “qualsevol senyora que diu que ‘es planteja denunciar’ accedeix als avantatges i beneficis reservats a les que estan patint”, la veritat parcial acaba sent una falsedat.
Soto Ivars en el seu volum tergiversa, transmet idees errònies i falta a la veritat mitjançant els seus actes o silencis.
És preocupant. I la tònica és idèntica: tergiversa, insinua falsedats i menteix mitjançant actes o silencis. Una mostra més, vinculada a les ordres de protecció: “Ningú en tota la policia o la judicatura no pot suportar la idea que una dona aparegui morta després d’haver demanat ajuda”. Es desprèn que s'atorguen totes, sense separar les denúncies certes de les inventades. Vuit pàgines després, en un context diferent, es revela la dada: se'n validen el 66%, per tant, un terç es rebutgen.
Una mostra final sobre un assumpte distint: la querella d'antigues empleades de Google per discriminació de gènere. La firma, segons l'escriptor, va indagar i va detectar “que sí que estava pagant menys un sexe que l’altre, però els perjudicats eren els homes”, per la qual cosa va haver de compensar amb deu milions 10.677 treballadors, sent els homes majoria. Estil Soto pur: una asseveració cridanera seguida d'una dada que, amb una mica d'atenció, es contradiu sola: si hi ha perjudicats d'ambdós sexes, el biaix no pot ser sexual; devia obeir a un altre factor. Tanmateix, una simple cerca digital ens descobreix que el procés va seguir i va acabar donant la raó a les dones, a qui Google va indemnitzar amb 118 milions.
Em sembla que Soto Ivars encerta en diversos punts. Té motius per censurar el relat de víctima, intransigent i tancat de cert feminisme. Fa bé d'exigir una revisió de l'impacte de la llei de Violència de Gènere. En resum, està en el cert en demanar una total transparència. Malgrat tot, a aquest objectiu tan lloable que ell propugna, el de la claredat i l'intercanvi d'idees, el seu volum, subjectiu, interessat, artificiós i, senzillament, fal·laç, no l'ajuda gens.