‘Un cotxe’, la classe mitjana i el futur incert
Estrena teatral
Pau Masaló explica en primera persona la seva infantesa com a llavor del present desesperançat, a la Fundació Brossa
Un Renault 21 Nevada, gran protagonista de les fotos familiars de l’obra 'Un cotxe'
Com a tercera part del tríptic Farewell, petroleum, el dramaturg Pau Masaló Llorà surt a l’escenari per explicar en primera persona la seva infantesa, especialment les vacances en cotxe per Europa amb els seus pares i germans, com a metàfora d’un futur esperançador que ha arribat als seus actuals 42 anys sense que s’hagin acomplert les expectatives ni personals ni socials. El resultat és Un cotxe i es pot veure, fins al 22 de febrer, a la Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures.
Masaló firma la dramatúrgia amb Ferran Dordal Lalueza, i com a intèrprets hi figuren, a més del creador, Xavier Masaló i M. Àngels Llorà. Efectivament, són els seus pares. Així doncs, la història explicada s’acosta força a la realitat o, si més no, aquesta és la sensació que s’emporta el públic. En escena també hi apareix la Conver13, el remolc de la fotografia que il·lustra aquest reportatge, que es converteix en una tenda de càmping en 13 segons, d’aquí el seu nom.
En una recreació dels estius familiars, l’autor i els seus pares reviuen les vacances de cotxe i càmping
Aquesta fotografia és una de les moltes que es projecten durant la funció, la majoria de les quals tenen com a protagonista aquell tros de cotxe, que va suposar un abans i un després en la família Masaló Llorà.
“Aquesta obra forma part del projecte Farewell, petroleum –explica Masaló–, que vaig començar fa un parell de temporades quan era artista resident del Teatre Lliure, sobre el canvi energètic que comporta acomiadar-nos del petroli. Les dues primeres parts eren més impersonals i metafòriques, i vaig pensar que estaria bé parlar des de mi mateix, de quina era la meva relació amb el petroli. La més directa que tinc és amb el cotxe, i com que no tinc carnet, havia de ser amb el cotxe familiar de la meva infància”.
“Si he acabat en escena és bàsicament per la idea de dialogar amb el Renault 21 Nevada, com si fóssim dos amics que després de molts anys de no veure’ns ens retrobem i ens posem al dia –continua–. No només ens lamentem del que no ha passat, sinó que imaginem formes de pensar el futur”.
Lee también
Ara bé, la política també és molt present a Un cotxe, a partir d’aquells anys dels primers governs socialistes a Espanya, on semblava que la democràcia ho havia de poder tot. “M’interessava abordar l’objecte cotxe com a símbol dels canvis socioeconòmics que hi va haver sobretot a la segona meitat del segle XX. I per mi a Espanya era claríssim, vull dir que a finals dels vuitanta i principis dels noranta, amb aquesta consolidació de la idea de socialdemocràcia que es va implantar aquells anys, hi va haver com un canvi de paradigma que jo personalment, com que era petit, associava a la idea del cotxe i de les vacances. Per mi eren conquestes que el meu pare havia aconseguit gràcies a l’ascens econòmic d’aquells anys”.
“M’interessava revisitar aquell moment, perquè la idea que tu tens de petit sempre es va transformant i quan ets adult t’adones que no era ben bé així”, manifesta Masaló, que confessa que el futur el veu complicat: “M’agrada tenir sempre un punt d’esperança i d’optimisme, i crec que tenim prou coneixements com per saber què és el que funciona i el que no. Però cal tornar a la idea del bé comú. Però això implica un canvi de paradigma col·lectiu en l’actual deriva individualista”.
Masaló fa una mirada tendra, però no nostàlgica, cap a aquells anys d’eufòria, amb la companyia dels seus pares, que estan perfectes fent el paper d’ells mateixos a l’escenari. Només fins al 22 de febrer, a la Fundació Brossa.