Albert Boronat dirigeix ‘Snorkel’ a la sala Heartbreak Hotel
Teatre
Després de l’èxit d’‘Una casa en la montaña’, Albert Boronat recupera ‘Snorkel’ a la sala Heartbreak Hotel amb un repartiment impecable
L’espectacle 'Snorkel', d’Albert Boronat, s’estrena a la sala Heartbreak Hotel
Albert Boronat, que va obtenir un reconeixement unànime amb Una casa en la montaña, una proposta íntima i filosòfica sobre la vida, torna amb Snorkel, que ara també dirigeix, a la sala Heartbreak Hotel, repetint els dos intèrprets masculins d’ Una casa... I afegint-n’hi dos de femenins: Javier Beltrán, Cristina Celada, Lara Salvador i Sergi Torrecilla. I els quatre estan impecables.
La peça de Boronat fa servir l’ snorkel del títol com una metàfora de la superficialitat del món actual: “És un concepte que vaig agafar per parlar una mica de la superficialitat dels temps. La mirada de snorkel es fa des de la superfície cap a la profunditat, però des d’una certa comoditat, sense arriscar-se, sense fer submarinisme de pulmó lliure ni amb ampolles d’oxigen, i que ens permet estar còmodes i segurs i alhora parlar que hem vist la profunditat”.
“Funciona com un viatge, des del llac que està present a l’obra, fins al planeta Mart”, declara el creador
“La peça és una polifonia de textos narratius en general, potser una mica més que a Una casa en la montaña –manifesta Boronat–. Funciona com un viatge, a partir de petits fils d’històries, un viatge des del llac que està present a l’obra, fins al planeta Mart. El que hi ha en joc és l’ecologia, la qüestió de com hem viscut fins ara, de com nosaltres vivim, aquesta sensació col·lectiva que tenim de viure el final de la història, on en el present i el futur sembla que s’han convertit en una mateixa cosa”.
Per il·lustrar aquesta idea, el creador la compara amb la ciència-ficció que es fa avui, “que deixa de projectar futurs galàctics i futuribles, com passava les dècades anteriors, i ara hi apareix un món més semblant al nostre”. Boronat esmenta la sèrie Black mirror i les pel·lícules de Christopher Nolan, “on el futur és aquí, potser al costat, en una altra dimensió”. I hi afegeix: “Tot té aquesta ferum, que nosaltres mateixos hem anat anunciant: tot s’acaba, una visió apocalíptica, de fi del temps”.
En tot aquest conglomerat d’històries, hi apareix la brossa: “Hi ha una qüestió que té a veure amb com ens trobem en un món de detritus, de deixalles d’altres temps, com si haguéssim arribat tard a una festa, perquè la festa grossa ja ha passat i a nosaltres ens queden les restes. Hi queda un pastís a mig menjar, la moqueta ja està bruta, arribem tard, no ens hi havien convidat del tot”. I llavors apareix la contradicció: “Què hem de fer? Nosaltres hem de pagar les factures d’aquesta festa si ja no podem fer més festa, o reivindicar el nostre dret a tenir festa”.
“Ja veníem avisats –continua–. Sabíem que havíem de canviar la forma en què vivíem per poder salvar això que teníem, oi? Ja fa temps que es parla de la capa d’ozó i del canvi climàtic, i abans de la pluja àcida. Ara ens trobem en un moment que fem el que podem, tenim aquesta consciència que vivim en la reserva del temps, tant si és veritat com si no, i no perquè ens haguem d’extingir, però ja ens estem començant a plantejar si hem d’anar a Mart per fer-hi una colònia, si hem d’anar-hi a buscar minerals, altres asteroides, si hem de començar a pensar fora de la Terra, perquè aquí les coses es comencen a acabar”.
Però Boronat aclareix: “Malgrat el que he explicat, no és una peça ecopolítica en un sentit acusador. Tampoc és catastrofista. Tracta de com utilitzar aquesta qüestió, que crec que és molt del nostre temps, sobre la relació entre nosaltres i el món on som, sobretot la relació amb el temps, per parlar de les contradiccions, que són molt pròpies d’aquesta conjuntura, i què és el que hi podem fer”. La proposta és molt suggerent i no ha perdut ni un gram d’actualitat des que es va estrenar el 2016, ans al contrari: encara és més necessària.