L'esfera de neu de María Rosa Solozabal, que té 74 anys: DNP0000
Els conflictes intergeneracionals dins l'àmbit de les lletres.
La seva estrena literària, la novel·la d'intriga ‘rural noir’ ‘El joc del silenci’, ja ha superat els 22.000 exemplars venuts.

Gil Pratsobrerroca, fotografiat a un restaurant de Barcelona

A partir de l'estrena al setembre de Gil Pratsobrerroca (Vic, 1996) en la narrativa amb El joc del silenci (La Campana), l'obra ha sumat un volum creixent de seguidors, augmentant les vendes progressivament. “La meva trajectòria és marcada per la síndrome de l’impostor, havia buscat validació presentant-me a premis no gaire grans, i vaig enviar una novel·la al Ciutat de Tarragona, va quedar finalista i llavors vaig saber que el manuscrit era bo”, comenta. La casa editora va apostar pel projecte, tot i que va exigir-li certs requisits: “Era una novel·la caòtica, i s’havia d’arreglar tant que vaig començar de nou i la vaig situar en un lloc diferent mantenint tres idees”.
Una de les idees principals té a veure amb el turisme i “les persones que venen i no s’arrelen, que passen per aquí com si fos un parc d’atraccions”. Aquest nucli queda emmascarat per un altre: “Què passaria si descobreixes que la persona amb qui has construït una família i un projecte de vida té uns secrets molt heavies ? Seríem capaços de perdonar? Realment voldríem saber tot el que ha passat?”. En realitat, “només volia fer una novel·la que a mi m’agradés llegir, que entretingués”. “No em vull tirar al rotllo d’escriptor social, perquè tampoc no hi havia una gran intencionalitat moral”, insisteix.
La clau de la victòria, tanmateix, rau en una configuració complexa que s'inicia quan un matrimoni de Barcelona que s'ha traslladat recentment a Arcavell, un llogaret molt proper a Andorra, descobreix una matinada que la seva filla de 7 anys s'ha esfumat. Des d'aquest instant s'activa una cursa contra el temps amb flashbacks on qui llegeix va coneixent les trajectòries dels pocs personatges i tot es complica.
“Com que soc guionista –El teorema del mico i El creador d’influencers a TV3 i El búnquer a Catalunya Ràdio– la tensió de les escenes de terror em va ser més fàcil que aconseguir que encaixessin totes les peces, que va ser un viacrucis i em va obligar a trencar-me les banyes perquè fos imprevisible”.
En un poble dels Pirineus,
Pratsobrerroca admet que, malgrat que dedica molt de temps a la lectura, “no és que em posi amb Schopenhauer en alemany o una cosa superdensa, m’agrada veure com els autors actuals fan mans i mànigues per captar l’atenció del lector. El joc del silenci és un llibre pensat per a gent que no llegeix molt, o no només”.
Per aconseguir els girs narratius, a més de l’atmosfera, se centra molt en uns personatges “amb clarobscurs, perquè al final la gent som així, amb un punt de cabrons, de narcisistes, egoistes...”.

La trama s'ubica en una localitat petita ja que “malgrat el mal rotllo, pots convertir el paisatge en un descans visual. Si tot es redueix és més angoixant, com fa Agatha Christie situant moltes trames en un entorn reduït, com una ratera. El culpable ha de ser per força algú d’allà i tothom és sospitós. Si ho fotéssim a Barcelona, se’ns desbordaria”. No refusa referents com Dicker, amb qui se l'identifica, el vincula “el tema del compte enrere”, però igualment té present Liz Moore, “que té un llibre sobre la desaparició d’uns nens, d’una manera diferent, o Don Winslow i la trilogia d’El cártel on dona veu a tots els implicats en el narcotràfic entre els Estats Units i Mèxic, veus el punt de vista de traficants, policies, turistes, prostitutes, nens, dels gossos i tot, i entens el conflicte des de la ficció”.
L’escriptor no es vol encasellar en el gènere negre, tot i que ara sigui el que li interessa més: “El vull seguir i utilitzar més recursos, però tampoc no em tanco la porta a escriure una cosa diferent. En realitat, he escrit un llibre... No sé què soc, encara”, tot i que ha deixat els guions per centrar-se en la promoció del llibre i l’escriptura: “És complicat perquè passes de moments molt públics, amb presentacions i clubs de lectura, a estar sol a casa de cop i volta, i mentalment a vegades costa”, explica, perquè a més de tenir un nou projecte, hi ha la possibilitat d’adaptació audiovisual: “S’hi han postulat diverses productores, però encara no hi ha cap decisió”.

