L'artista Joana Moll alerta que la
Entrevista
L’obra ‘L’usuari i la bè
L’artista Joana Moll, fotografiada recentment a la plaça Rovira i Trias, a Barcelona
Els AC/DC tenen una cançó amb un toc filosòfic. No és el seu fort, però en tenen una. Who made who (Qui va crear qui) la van compondre expressament el 1986 per a la primera, última i fracassada incursió d’Stephen King en la direcció d’una pel·lícula: La rebel·lió de les màquines. Aquesta distòpia, en què la tecnologia pren consciència per enfrontar-se als humans, tenia com a banda sonora aquella peça dels australians que al títol ja ho diu gairebé tot, fa ja quaranta anys: som nosaltres qui utilitzem i modelem la tecnologia, o és la tecnologia la que ens està modelant a nosaltres?
Avui, en temps de xarxes socials, world wide web i intel·ligències artificials, aquest és un interrogant que també formula Joana Moll (Barcelona, 1982), artista que fa més de quinze anys que denuncia “el tecnocapitalisme, el canvi climàtic i el militarisme”, i que fa pocs dies va rebre el premi Ciutat de Barcelona en la categoria de cultura digital.
Va ser mereixedora del guardó per la seva recent obra L’usuari i la bèstia, una performance que fa reflexionar sobre la desigualtat de la relació entre els usuaris i les plataformes digitals. També sobre el fet que el ciutadà, per exemple, només navegant a internet o activant la funció d’ubicació al seu mòbil, es despulla davant les empreses tecnològiques, mentre aquestes “mantenen una opacitat increïble”.
Vivim encara en el món d’aquelles cookies que el navegador Netscape va introduir el 1994. Un món en què la indústria de la publicitat online és “el primer model de negoci per a companyies com Google o Facebook”.
“La majoria dels meus alumnes estan hiperdeprimits, per com han fet servir la tecnologia des de petits”
“La majoria de les nostres interaccions de cada dia estan mediades per un dispositiu digital, i tota l’estructura que media aquestes interaccions és absolutament invisible”, explica. “Ho saben tot de nosaltres; no hi ha equilibri entre el que sabem de les companyies i el que elles saben de nosaltres”, afegeix Moll, i això, junt a la dependència que tenim de la tecnologia, “fa que constatem que el progrés tecnològic està començant a ser caníbal”. “Sempre l’hem utilitzada, però ara estem en un punt en què la humanitat està sent devorada per la tecnologia”, aclareix l’artista. I la intel·ligència artificial és un graó més d’aquest canibalisme: “Va desbocada”.
L’usuari i la bèstia són uns vint minuts on Moll deambula per un escenari fosc. L’única llum és la del seu mòbil, que li descobreix la cara. Visualment, l’escena és ben definidora dels dies que vivim.
Al mateix temps, la seva pròpia narració en off examina any rere any les fites tecnològiques,, des de la invenció del telègraf. L’artista hi detecta elements positius, però conforme s’apropa a l’era contemporània, la cadència del text s’accelera, tal vegada doblant la seva rapidesa, i el repic del so que segueix la performance resulta angoixant, i ja no tot és tan idíl·lic.
Moll provoca angoixa a la seva audiència perquè prengui consciència de “l’acceleració de la informació i del ritme en què les coses passen”. És frenètica, aquesta acceleració, sobretot a partir de quan “s’inventen els microprocessadors als anys setanta [del segle passat], i, en conseqüència, hi ha molts més avenços de manera simultània”. “Perquè la capacitat computacional s’incrementa exponencialment –raona– i la conseqüència és que nosaltres també anem accelerats i sobrepassats”.
Posa un exemple d’aquesta saturació i d’aquesta dependència tecnològica: “Abans el mòbil el fèiem servir per enviar cinc missatges SMS –pagant!–, i per jugar a l’ Snake; ara soc incapaç de quantificar la quantitat de missatges que envio cada dia...”.
Hi ha una cosa que Moll també vol recordar: les tecnologies que fem servir quotidianament, en la seva immensa majoria tenen un origen militar. Internet sempre s’ha posat com a exemple, però l’artista ressalta que fa més de seixanta anys, els mateixos que van contribuir a greixar-lo “es van rebel·lar, perquè no volien ser partícips d’una màquina militar de vigilància global”. Va quedar en l’oblit, però es va tornar a palesar a partir d’Eduard Snowden, quan el 2013 va revelar, entre altres, que l’Agència de Seguretat Nacional dels EUA tenia accés directe als servidors de gegants tecnològics com Google, Facebook, Apple, Microsoft i Yahoo, i podien recopilar dades de correus electrònics, xats, vídeos i fotos directament dels usuaris sense necessitar una ordre judicial individualitzada.
Podem desconnectar de la tecnologia? Podem engegar-la a pastar fang? Per a Moll es pot dir que estem atrapats. No tenim sortida: “Si et desconnectes i no formes part d’aquest sistema, llavors tampoc no hi pots incidir”. Ho diu assumint la contradicció de ser una artista que treballa amb la tecnologia.
En tot cas, proposa buscar noves maneres d’interactuar, que siguin més sostenibles per tothom. Però, compte, més sostenible sobretot a nivell emocional. Moll és professora titular a Alemanya, a l’Acadèmia d’Arts i Mitjans a Colònia, i veu una problemàtica que ja és generacional: “La majoria dels meus alumnes [de 20 a 38 anys d’edat] estan hiperdeprimits. I té molt a veure amb com han fet servir la tecnologia des de que eren molt petits. Especialment les pantalles. Tenen un problema greu de dèficit d’atenció”.
“Si et desconnectes i no formes part d’aquest sistema [tecnològic], llavors tampoc no hi pots incidir”
És la generació que ha conviscut molt bona part de la seva vida amb l’ scroll infinit típic de les xarxes socials. “El chute de dopamina que té fer scroll ... és molt addictiu”. Tan addictiu com els videojocs que esmenten els AC/DC a Who made who : “Res no salvarà el teu últim cèntim / perquè [la màquina] et posseeix”.
A L’usuari i la bèstia , el recital de dates i esdeveniments s’interromp abruptament amb un anunci recuperat de Calvin Klein. El model musculat i ros en calçotets li serveix per denunciar la indústria publicitària “patriarcal” d’avui dia. Però també indirectament per clamar contra aquest sentiment de possessió que exerceix la tecnologia sobre tots nosaltres. Ho fa fent sonar Leslie Gore i el seu You don’t own me . És a dir, no soc teva.
