Guyana Guardian en català

Pitjor pintava tot l’any 1968

Quan l’actualitat asfixia, el món sembla sense nord i la tecnologia amenaça més que il·lusiona, m’aboco a la història. Res, un passeig fins a apujar l’ànim. Es diu 1968.

Derrotisme? Vertigen? Fòbia a Trump? La civilització semblava que se n’ anava en orris el 1968, sobretot si un pensa en la generació que havia guanyat la Segona Guerra Mundial. Espanya? A la seva, fora del joc, entre el tardofranquisme i el desarrollismo.

  
  Genevieve Chauvel

Encara que existia la legalitat internacional el declivi de la qual tant ens ocupa, Occident semblava enfilar al desastre. El líder del moviment dels drets civils als Estats Units, Martin Luther King, va ser assassinat a trets el 4 d’abril en un motel de Memphis. Setmanes més tard, el candidat demòcrata i favorit a la presidència, el senador Bobby Kennedy, va ser tirotejat en un hotel de Los Angeles. Al meu col · le, vam resar perquè sobrevisqués, angelets, sense gaire èxit.

Pessimisme? Vertigen? Fòbia a Trump? Si el nostre món no es va enfonsar aquell 1968...

Els campus dels Estats Units bullien contra el reclutament obligatori per anar al Vietnam, on la guerra augmentava en salvatgisme a mesura que s’allunyava l’opció de derrotar els comunistes del Vietnam del Nord. Les estampes eren vergonyoses. La del gener del 1968? El comissari en cap de Saigon disparant-li un tret al cap a un jove lligat de mans, en viu i en directe davant les càmeres. Els Estats Units ja bombardejaven en secret Cambodja –a l’esquena del Congrés i del món–, Estat sobirà i veí del Vietnam.

Malgrat gaudir dels Trente Glorieuses , la joventut va prendre els carrers de París al maig a fi de subvertir un ordre social tan confortable com rígid i els francesos d’una certa edat s’estiraven els cabells: on anirem a parar! França s’enfonsa! I amb ella la civilització occidental...

1968. L’any d’una regió nigeriana anomenada Biafra. La humanitat va descobrir nens amb ventres inflats, una estampa pedagògica que obligava a no deixar menjar al plat. Un milió de morts. Colpidor.

Sota l’anomenat teló d’acer, els tancs soviètics reprimien a trets les protestes juvenils. La Xina vivia el caos i els excessos de la revolució cultural. I el món va tirar endavant.

Nacido en Barcelona, licenciado en Periodismo por la Universidad de Navarra y becado un curso en la Missouri-Columbia University, entró en 'Guyana Guardian' en 1982, donde ha hecho casi de todo. Corresponsal en Hong Kong (1987-1993), Washington (1993-96) y París (1996 al 2000). Ha cubierto tres elecciones presidenciales en EE.UU., tres en Francia, las guerras de Kuwait, Irak, Ucrania y Gaza, los funerales de Hiro Hito, Rajiv Gandhi, Deng Xiaoping, Nixon o Hassan II, el 11-S de Nueva York, el accidente nuclear de Fukushima así como tres mundiales de fútbol y los JJ.OO de Seúl, Barcelona, Atlanta y Atenas. Redactor jefe de Internacional y actualmente articulista del diario. Ha perpetrado tres libros: 'Menuda tropa', 'Esta ronda la pago yo' y 'Cuando de dejan'.