Andreu i els fills favorits
A l’hora de reservar en un restaurant, no és igual dir-se Baldomero Verdugo Cabezón que Andrew Mountbatten-Windsor encara que per a la mare d’en Baldo no hi hagi color. Ara veurem si la justícia britànica és cega o burricega i té les seves preferències...
L’arrest de l’exduc de York és una d’aquelles notícies polivalents que donen tema a la gent. Tan aviat permet exigir una República encara que moltes siguin bananeres o hagin estat encarnades per delinqüents –Sarkozy– com aanima la defensa de la castració química, la lluita de classes o el bon ús recreatiu de la cigala.
A mi, la detenció m’ha sabut molt greu per Elisabet II, la mare del tal Andrew, a qui si fos català li diríem Andreuet. Quin disgust s’hauria emportat al veure el que tothom considerava el seu fill favorit fugint en un cotxe amb cara d’estupefacció i de no haver sopat a l’hora!
Pensant, com dic, en Elisabet II i totes les mares, m’assalta un interrogant que com a pare d’un únic fill i exmarit defectuós no encerto a respondre: els pares tenen predilectes i coincideixen? Si és així, perjudiquen els favorits o els altres? Per rematar la trinitat de la badada, hi ha raons racionals per a la discriminació o premien minúcies com, en aquest cas, els aires tristois de Carles III davant el look a mí, Sabino, que los arrollo d’ Andreu?
Encara rebrà Elisabet II –tenen predilectes les mares?– per haver malcriat el seu Andreu...
A pilota passada, encara resultarà que la culpa del desgavell la té la reina Elisabet II per consentir en excés o no haver detectat que Andreu apuntava maneres i acabaria per posar en dificultats el seu germà gran, ara que l’home és monarca, s’ha asserenat i ningú ja no recorda el seu matrimoni amb la princesa del poble.
Les cases reials, privilegi històric dels grans estats democràtics d’Europa i el Japó, tenen un repte complicat al segle XXI: l’exigència d’exercir una funció pública ja per si mateixa rigorosa i alhora tenir a ratlla els defectes inherents a tota família, tant si són els Mountbatten Windsor com els germans Verdugo Cabezón, que tan aviat s’adoren com es claven plantofades perquè uns defensen la monarquia i els altres les patates braves.
