A Catalunya no es parla castellà
EL PATI DIGITAL
DECRET 1716/2026, de 26 de febrer, de preservació de la genuïtat de la llengua castellano-principatina en l’àmbit educatiu català.
Preàmbul. Exposició de motius.
El castellano-principatí és una llengua parlada a Catalunya clarament diferenciada del castellà i de l’espanyol i d’ús també habitual entre la ciutadania catalanoparlant.
Atesa l’evidència que les esses s’allarguen i xiulen diferenciades en el nostre parlar segons si bufa garbí o tramuntana; atès que en el territori català la llengua castellano-principatina -dita erròniament castellana- posseeix una fonètica, una sintaxi, un accent i unes pauses per respirar distintes de la mesetària, i atesa la necessitat de protegir l’alumnat de referents lingüístics aliens a la realitat sociolingüística de Catalunya, es crea l’assignatura de Llengua i Literatura Castellano-principatina,
Article 1. Objectius.
Reflectir els usos, girs i la idiosincràsia propis de la llengua castellano-principatina en territori català, caracteritzada per la seva permeabilitat orgànica amb el substrat de la llengua catalana i la seva fonètica diferenciada.
Reconèixer el castellano-principatí com a llengua vehicular per a l’estudi de la literatura que li és pròpia dins el sistema educatiu obligatori.
Article 2. Criteris d’exclusió d’autors “forans”.
Es procedirà a la retirada immediata del currículum de tots aquells autors que, per origen o altres motius, facin servir un lèxic i una sintaxi clarament desconnectats de la parla castellano-principatina. Així:
- Miguel Delibes: per l’ús excessiu de termes castellans de soca-rel (com aricar o agostero) que no tenen traducció directa en l’imaginari col·lectiu del Baix Llobregat, l’Eixample, Pla de Lleida, Aran, Girona i Terres de l’Ebre.
- Gonzalo Torrente Ballester: pel seu caràcter marcadament gallec-atlàntic, la qual cosa podria confondre l’alumne sobre la humitat relativa de la parla d’origen llatí.
- Federico García Lorca: per voler-ho tot verd i no deixar lloc al groc de l’ordi madur típic dels camps del Principat.
- Tot aquell autor farcit de laisme.
- Qui esmorza mixto en comptes de biquini.
Article 3. Autors de Referència Obligatòria (ARO)
Al contrari, s’elevarà a la categoria de “clàssics referencials del castellano-principatí” aquells escriptors que capturen l’essència d'una de les dues llengües reals del territori:
- Juan Marsé: com a mestre de la sintaxi local i el bilingüisme latent.
- Francisco Candel: per la seva contribució a la normalització del castellano-principatí com a eina d’integració social a Catalunya.
- Eduardo Mendoza: per la seva capacitat de retratar una Barcelona on el castellà i el català conviuen en un “deliciós caos de malentesos”.
- Autors que diguin “plegar del trabajo” en lloc de “finalizar la jornada laboral”.
- Escriptors que utilitzin el verb hacer per a tot (hacer un café, hacer una cerveza, hacer un pensamiento). Això és: tots els autors en llengua catalana quan redacten articles en suposat castellà.
- Que usin sistemàticament l’article determinat davant noms propis (el Àlex, la Soraya, El Vira, El Ena)
Lee también
Article 4. Adaptació de textos
Per a aquells casos d’autors que es considerin imprescindibles, com poden ser Cervantes o Quevedo es procedirà a adaptar-los al castellano-principatí. D’aquesta manera, El Quijote passarà a dir-se El Quijote, i Vida del Buscón Don Pablos, Vida del Buscón Don Pablos.
Disposició final: Aquest decret entrarà en vigor el mateix dia que María Jesús Montero rectifiqui la seva proposta d ’una llei de "llengües andaluses", i quan es reconegui que l’única diferència entre el català i el valencià és la mateixa que hi ha entre el castellà de Valladolid i el de Girona, Lleida, Tarragona o Barcelona: la política.
