De què serveix un robot que sàpiga kungfu?
EL PATI DIGITAL
Aquella camisa de tirants fina, estampada amb motius florals, va desaparèixer. Així, de sobte, entre la rigidesa de la post i els vapors de la planxa. I buscant-la, buscant-la la vaig trobar: desintegrada a la sola de la planxa. Allà van quedar marcades les tiges, els peduncles, els periants i els pètals de la peça de roba que allisava de l’Anna. Per sempre més.
Fa anys d’aquesta experiència pròpia. Potser vint. Però des de llavors que demano a crits un robot que sàpiga planxar. L’esperança s’obre aquest cap de setmana amb la celebració de l’Any Nou xinès, amb aquells humanoides capaços de fer kungfu, parkour, breakdance i fer anar nunchakus. Però és goig sense alegria.
“Espectacular. Pero no serveixen de res si no saben planxar”. És l’apreciació de @jmdelalamo. Que quedi també assenyalat el criteri d’@AlbertoNeiraL: “El dia que posin els robots a planxar, aquell dia, serà l’inici de la rebel·lió de les màquines”.
Tenim robots capaços de fer puntades de peu voladores i acrobàcies dignes de Bruce Lee, però quan es tracta de deixar una camisa sense ni una arruga, la cosa canvia. Perquè requereix manipular objectes deformables. És a dir, un robot pot calcular fàcilment on és una paret, clavar-hi els dos peus i fer una tombarella que ni Mbappé a l’àrea rival. La paret és rígida. En canvi, li costa molt lluitar contra el lli, entendre on acaba una arruga o quina pressió exacta ha de fer amb la planxa sense cremar el teixit... Per tant, si un humanoide G1 xinès d’Unitree sap el mateix que jo de planxar, de què em serveix?
Voleiar nunchakus és només física i matemàtiques aplicades. És un sistema tancat. Per molt que siguin dos objectes rígids units per un de flexible com una cadena, si el robot sap la massa de cada pal, la longitud de la cadena i la força que hi aplica, pot predir exactament on estarà l’extrem del nunchaku en cada mil·lisegon.
Lee también
Una camisa sobre la post és diferent. Són milers de fibres que es poden doblegar, arrugar, estirar o encavalcar de maneres infinites. No hi ha una “equació de la camisa” que serveixi per a totes les peces de roba. Una camisa és deformable. És incertesa. Un caos de fibres de fricció variable. Això és: quan planxes, la resistència de la tela canvia segons la humitat, la temperatura de la planxa i el tipus de teixit. Cal tacte. Cal sentir la planxa, petita llagosta.
Europa s’està quedant enrere? Els Neura 4NE-1 alemanys i els 1X NEO noruecs estan dissenyats per a la llar i no per al tatami. Planxen. Cert, no amb plena autonomia. A més, els seus moviments no són naturals, sinó matussers com el d'un playmòbil. Però busquen el confort a la llar; els altres, la demostració de la força.
En tot cas, poc deu quedar perquè els xinesos facin dels seus robots uns brucelees de la planxa. Segur. Si és que no ho han aconseguit ja, perquè en una celebració d’Any Nou mostrar una dotzena de robots planxant no hauria estat gens espectacular. Millor fent kungfu. Es tracta d’ensenyar al món el teu poder. Militar, potser.
“Alguns ho veuen meravella tecnològica, jo hi veig soldats, policies...”, raona @mnlolle. Un parer semblant té @AnaMaars2020: “No em va agradar l’enfocament marcial”. I @Yaqiu prefereix el camí de la ironia: “El Partit Comunista Xinès: ‘És clar, la gent a la Xina no té drets humans. Tothom viu amb por del Govern, i les minories ètniques són empresonades en massa. Però, mireu les nostres tecnologies. Impressionant, oi? No ens envegeu tots?’”. És cruel però difícilment rebatible. Té com a base informes d'Amnistia Internacional.
Per ara, els humanoides xinesos són un obstacle moral, perquè és probable que construeixin un futur militar que no desitgem. Ha passat amb els drons. La tecnologia sense un tacte només civil té tics destructius. Així que seria millor que aquests robots, si no canvien, s’esfumessin com la camisa de tirants de l’Anna, devorats per la planxa.
