Eva Baltasar: “He passat anys en relacions tòxiques i m’ha costat molt sortir-ne”
Entrevista
La escriptora publica la novel·la 'Peixos', una història d'amor sense final feliç
L’escriptora Eva Baltasar a Barcelona a l’entrevista amb 'Guyana Guardian'
Després de la trilogia i Ocàs i fascinació, Eva Baltasar (Barcelona, 1978) publica Peixos, una novel·la que explica una història d’amor entre una escriptora i una venedora de peix fregit en una rulot, però que, coneixent el tarannà de l’autora, és fàcil d’imaginar que no és una història romàntica amb final feliç. Malgrat això, Baltasar, que va ser poeta abans que novel·lista, impregna l’escriptura de figures poètiques que cobreixen tot l’espectre, de la lletjor fins a la bellesa. Peixos arriba avui a les llibreries, publicada per Club Editor.
Per què la narradora és una escriptora?
Perquè m’ho he posat fàcil i perquè em semblava divertit la trobada amb els lectors que tenen tendència a identificar-me amb les veus narratives en primera persona. I vaig pensar que a mi m’interessava no només mostrar el personatge de la narradora, com he fet fins ara, sinó un personatge extern, que és la Victòria.
Aleshores, la confusió entre autora i narradora està servida.
Serà molt divertit, perquè per mi és important quan vaig als clubs de lectura el feedback que en donen. La conversa amb el lector és divertida, més encara quan hi ha aquesta sensació que estàs explicant una història real. Les històries d’amor que tots hem viscut, com aquesta, fan que els lectors s’obrin a parlar i mostrin les seves. Això m’encurioseix, m’alimenta molt.
El títol és una metàfora de l’oceà on entra; els peixos es mouen per impulsos, com elles”
També aprofiteu perquè la narradora faci reflexions sobre l’ofici d’escriure.
Em permet mostrar reflexions que tinc sobre la meva pròpia escriptura, tot i que no les comparteixo totes, perquè tampoc no soc jo, però hi ha una bona part, un gruix de reflexió, que sí que ho és.
Això vol dir que no fareu un llibre sobre el que suposa escriure, com van fer Jaume Cabré o Stephen King?
Tampoc em cal dir tanta cosa, però sí que tenia clar que el fet d’escriure et porta a reflexionar.
La novel·la comença amb una declaració de principis: “L’escriptura no allibera res”. L’autora hi està d’acord amb la narradora?
Crec que no allibera res, però sí que té un poder molt gran, que és que et permet reescriure el passat i, per tant, viure’l de manera diferent. Mira, sí que allibera, allibera d’aquest passat.
Peixos parteix d’un amor a primera vista.
Amor a primera vista, però partint de molta prèvia, perquè la narradora diu: “És ella”, com si portés molt de temps buscant aquesta persona. Ella es vol enamorar.
I troba la Victòria a la fira.
A la part final d’ Ocàs i fascinació, la protagonista crea una mena de marededeu, aquesta dona adorada, que és morta, però en la seva imaginació hi ha una lectura que és aquesta relació una mica eròtica, una mica d’amor o d’adoració, i volia seguir amb aquesta idea de què és el que suposa enamorar-se d’algú que recrees i no és real. Tu hi projectes allò que vols.
La part fosca és la que ens jutja, la que ens diu que no som prou bons escriptors o prou bons pares”
D’on surt el títol?
És una metàfora de l’oceà on ella entra. Els peixos són bèsties que es mouen per impulsos. Tu ets allà sense saber que ets a l’oceà, els peixos no saben que són dins de l’aigua, i hi ha un moment que la narradora diu que travessa l’oceà a l’ombra d’un tauró. És com se sent, i el tauró seria la Victòria. Tot i que et pensis que la Victòria és allà rumiant què fer amb ells, manipuladora, està fent el que pot sense cap mena de reflexió. Llavors, es troben, s’estimen a la seva manera, però com es troben dos peixos.
Hi ha pel·lícules romàntiques antigues que comencen amb “A quina hora plegues?”. Hi creieu?
M’entusiasma que sigui així. Avui, les històries d’amor comencen a les aplicacions de mòbil o en un entorn laboral o de barri... Però al llibre és una revelació i la narradora decideix anar cap a ella. De fet, la Victòria és una dona una mica fantasmagòrica. Hi ha moments que hi ha el joc de si existeix o no. “Aquesta dona, què m’està dient?”. Fa segles que és viva, té tota aquesta càrrega de romanticisme, però de romanticisme clàssic, de romanticisme barat, de novel·la rosa.
“Immortal o ressuscitada”, diu al llibre.
Exacte. No fa gaire vaig llegir Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Stevenson, i pensava que, d’alguna manera, la Victòria és la pròpia part fosca d’ella, i s’hi està enamorant. Perquè la Victòria és fosca, amb aquesta violència continguda, la part fosca que tots tenim. I l’altra és una dona més funcional, normal i corrent.
Lee también
La Victòria vol fer mal, com quan la menysprea per les novel·les que ha escrit. És perquè és una escriptora frustrada?
La part fosca és la que ens jutja, la que ens diu que no som prou bons escriptors, o no som prou bons pares, o prou bons ciutadans, o el que sigui. És evident que són dos personatges diferents, però alhora també es fan de mirall. I el que li està emmirallant la Victòria és una obscuritat important.
El seu gos, Norfeu, té una omnipresència inquietant.
És molt fort i alhora molt submís amb la Victòria, i sembla que carregui el seu dolor.
La vida a la carretera de l’escriptora és un reflex de la vostra?
Oi tant. Ella va com els camioners, de poble en poble als clubs de lectura, parant a menjar a les benzineres. Hi ha una part que m’agrada perquè és molt solitària i ella ho explica així. Gaudeixo aquesta part d’anar sola als llocs i anar-hi a fer alguna cosa. No estàs fent turisme, vas a trobar-te amb gent amb qui compartiràs una estona i segurament no te la tornaràs a trobar.
La narradora diu que és la història més perillosa de la seva vida. És fàcil sortir d’aquestes relacions? Se n’aprèn?
Te’n pots sortir, i tant, malgrat que hi hagi destrucció i més destrucció. El que et permeten les relacions amoroses com aquesta és que se n’aprèn. Jo he passat anys en relacions tòxiques, en males relacions, que en principi eren amoroses. M’ha costat molt sortir-ne, però quan te’n surts, si fas l’aprenentatge, la següent és millor.
