Pinotxo, vist com una relació paternofilial actual
Estrena teatral
El teatre Akadèmia estrena una versió en el bicentenari del naixement de Collodi
Moreno Bernardi i Enrico Ianniello amb el cartell
Enrico Ianniello va enamorar el públic barceloní amb el nen protagonista del monòleg Isidoro, una recreació de la seva infantesa que primer va ser novel·la i després muntatge teatral, i que es va estrenar al teatre Akadèmia. El seu èxit ha fet que ara se’n faci la versió italiana, que s’estrenarà al Piccolo Teatro de Milà i farà gira pel seu país natal.
La inquietud de Ianniello l’ha dut ara a fer una adaptació del clàssic de Carlo Collodi, justament l’any que se celebra el bicentenari del naixement de l’escriptor florentí. Però Pinocchio, o el espectáculo de la paternidad no és una versió infantil, sinó tota una reflexió sobre la relació paternofilial. De l’11 al 29 de març es podrà veure al teatre Akadèmia.
L’obra desencadena un seguit de preguntes sobre la relació dels pares amb els fills i sobre quin món els volem deixar
Ell com a Geppetto i amb Moreno Bernardi com a Pinotxo, explica: “Fa molts anys vaig fer un Pinocchio amb Toni Servillo com a Geppetto, i per mi era important tornar-lo a fer, perquè soc un pare de 55 anys i ara em trobo més còmode en el paper de Geppetto. L’obra desencadena un seguit de preguntes sobre la relació dels pares amb els fills i sobre quin món els volem deixar. Perquè ara estan passant coses molt greus al món i hem de veure com podem parlar de tot això amb un fill”.
Ianniello considera que hi ha dos llibres italians que són les dues cares d’una mateixa moneda i que van marcar la construcció de la identitat italiana, un cop feta la reunificació de l’Estat. Es tracta del Pinotxo de Collodi i de Cor (Cuore) d’Edmondo De Amicis. “Un és la disbauxa i l’altre és l’ordre”.
Lee también
En la seva versió, l’adaptador, director i actor s’ha volgut allunyar de la versió de Walt Disney, que “és un Pinotxo ric i lluminós, per tant no reflecteix la foscor i la pobresa de l’original”. I descriu com n’era l’essència: “Geppetto no té res, té una llar de foc pintada a la paret, viu envoltat de runa. Té un tronc i, en lloc de cremar-lo per escalfar-se, en fa un titella que li faci companyia”.
En la seva versió, “Geppetto no viu en una fusteria, sinó en un vell cinema de barri, amb imatges i músiques sense cap relació”, descriu. “No hi ha un discurs coherent, només hi ha confusió. És per això que ell només li transmet a Pinotxo imatges, i això fa que el nen hagi de fugir per trobar la seva narrativa. Tots dos són personatges desesperats, tant per la pobresa com perquè no tenen relació real amb el món, i d’aquest punt una mica cruel es va formant la relació entre pare i fill, i també sorgeix la comèdia”, conclou.
