Quan parlem de pobresa a Espanya, solem pensar en persones sense llar o en immigrants en situació vulnerable. Tot i això, la problemàtica de la pobresa inclou més col·lectius del que sembla a simple vista. I és que a Espanya, tenir feina no és sinònim de tenir les necessitats bàsiques cobertes, ni molt menys de no gaudir d'una vida digna.
La veritat, encara que treballi, em sento molt pobre vivint així, només sobrevisc
Aquest col·lectiu és el que es coneix com a classe baixa o els ‘treballadors pobres’, un col·lectiu que pateix les conseqüències dels salaris baixos o mínims, on no hi ha espai per a l'estalvi ni de bon tros per a l'estabilitat. És una pobresa que pot passar desapercebuda, però que mereix ser atesa. En un reportatge de Notícies Quatre, s'exposa el cas de Fatin, una mare soltera que denuncia públicament la precarietat en la qual viu al costat de la seva filla adolescent, malgrat treballar a jornada completa.
Fatin treballa com a mossa de magatzem i guanya 1.080 euros nets, el salari mínim marcat pel SMI. D'aquella suma, 600 euros van destinats al lloguer, la qual cosa suposa el 55,6% del seu salari. Els 480 restants els destina a despeses bàsiques com l'aigua i la llum. A més, gasta 150 euros mensuals en menjar per a ella i la seva filla. En total, destina el 95,4% del seu sou a sobreviure i amb prou feines li sobren 50 euros, ja que a més de ser mare, en qualsevol moment se li pot presentar un imprevist, com una reparació, que la deixa a punt del col·lapse econòmic, i, el que significa, que estalviar es converteix en un privilegi que amb prou feines coneix.
El calefactor no el puc encendre tant perquè em ve molt cara la llum
Actualment, viu sola amb la seva filla, que estudia en la secundària. El seu habitatge compta d'un dormitori i un petit saló: no disposen de calefacció, per la qual cosa depenen d'un calefactor durant els mesos més freds. “El calefactor no el puc encendre tant perquè em ve molt cara la llum”, afirma. Tot i això, no el pot utilitzar tant com voldria, perquè el cost de l'electricitat és alta.
Avui dia, la Fatin s'enfronta a un altre repte: se li ha espatllat la vitroceràmica, amb la qual cosa no pot cuinar ni escalfar menjar. Per substituir-la necessita estalviar 100 euros, una despesa imprescindible però de moment inabastable. Un altre desperfecte pendent és pintar la casa. De fet, la té pintada per trams, ja que el pinta quan li arriben els diners.
Paret de l'habitatge de Fatin.
“És un problema molt gran per a mi. He deixat de comprar detergent per a la rentadora i així estalviar per a la vitroceràmica, perquè si no, no puc dinar”, confessa. Amb aquesta situació, se sent impotent en invertir el seu temps i el seu esforç a treballar, perquè al final del dia hagi de viure preocupada per si no arriba a fi de mes, sentint-se miserable. “La veritat, encara que treballi, em sento molt pobre vivint així, només sobrevisc. Treball per treballar perquè no veig el sou ni res. Tot se'n va a la casa i en la compra”, afegeix.
I encara que Espanya va ser el país que més va créixer econòmicament el 2024 a la zona de l'euro, continua sent el quart país de la Unió Europea, després de Bulgària, Romania i Grècia, amb més població en risc de pobresa, la qual cosa equival a un 25% de la població.
Segons el catedràtic Luis Ayala, entrevistat en el reportatge de Cuatro, el creixement econòmic no ha beneficiat els més vulnerables sinó la classe alta, i això és a causa de la desigualtat econòmica que té el país. “Imaginem que som 10 persones en la nostra societat i que dividim un pastís en 10 parts iguals. Això no vol dir que tots hàgim de menjar exactament el mateix, però la nostra realitat és que el que més té en la nostra societat, s'emporta gairebé una quarta part de tot el pastís, mentre que el grup que menys té, no pot menjar-se ni tan sols una quarta part de la seva pròpia porció, la qual cosa és un nivell injust i alt de desigualtat”, explica.
