Everest, Andes, Sàhara...
Contesta el meu primer watsap des de la meta d’ El Cruce, una cursa de 30 km diaris que travessa els Andes, entre l’Argentina i Xile; l’any passat m’hauria contestat des del Trail Everest; i en anteriors, des del Sàhara, perquè és una consumada sablera dels 250 km saharians del Marathon des Sables. M’interesso per les seves ròtules –la creu del maratonià– i admet que “m’he quedat sense genolls”. Tenir un pare or olímpic no sé si suma, però descobreixo amb Paula Fernández-Ochoa que desafia. I ella afegeix que ensenya a aplicar els valors de l’esport i la superació en el dia a dia: “Entrenes quan no ve de gust, t’obliga a descobrir paisatges, geografies i a gestionar una logística sovint complicada. És un saber experiencial, que després pots aplicar al món de l’empresa”.
El seu pare va ser primer or olímpic de l’esquí espanyol. Suma o desafia?
La clau és que el meu pare era esquiador, però de família molt modesta. Els avis tenien un forn de pa i treballaven a l’escola d’esquí de cuiners amb vuit fills. El pare ens va ensenyar humilitat.
A la serra de Guadarrama?
I a casa, a Cercedilla, al final d’un camí de terra amb dies en què no anàvem a l’escola per les nevades. El meu pare em va conèixer dos mesos després que jo naixés, perquè era als EUA de competició i aleshores els vols no eren barats.
Navacerrada... Tan a prop de Madrid.
Tots els hiverns anàvem a esquiar amb la Casa Reial i esquiàvem amb el príncep i les infantes. Ens seguien els guardaespatlles per les pistes i jo, acostumada a esquiar pel meu compte, preguntava al pare: “Pare, per què hem d’esquiar tants alhora?”.
No li atreia a vostè l’esquí?
Vaig fer altres carreres: em vaig llicenciar en Dret i Economia. Vaig treballar a Garrigues...
Més avorrit que un gran eslàlom?
El meu pare va morir jove, als 56 anys. No m’ho podia creure. Tenia tanta vida encara! Alguna cosa es va trencar dins meu. Va ser el moment de reconsiderar escenaris. Volia ser honesta amb mi mateixa i em vaig adonar que continuava exercint més per responsabilitat que per vocació. Vaig escoltar el meu pare.
Què li va dir?
En una de les nostres últimes converses em va dir: “Polilla –era el meu sobrenom familiar–, fes el que et faci feliç i, si ho fas, serà la teva competició i no et guanyarà ningú”.
Va encertar?
Em va fer pensar i actuar. Em vaig formar a Esade, a l’IESE...
Per què?
Aleshores s’obria tota una àrea de màrqueting digital i vaig començar a treballar a Roca Junyent ja en desenvolupament de negoci. Hi vaig treballar dos anys fins que vaig decidir volar sola.
No fa fred allà fora per estar tot sol?
Això em deien els col·legues. I on aniràs?
I on va anar?
Aniria on jo volgués. I decidir on, a més de ser advocada, m’ajudava a ser conscient d’una cosa que oblidem sovint i és que actualment un contracte indefinit d’ indefinit només té el nom, perquè de fet ets al carrer siguis on siguis. I jo necessito molt poc per ser feliç. No estar del tot segura del futur m’incentiva.
I on va decidir estar?
Jo havia après el que era gestionar en un entorn molt competitiu tant en l’esport com en l’empresa, així que vaig pensar i penso que puc ajudar a millorar aquelles persones que s’hi han d’enfrontar.
A competir s’aprèn competint?
Per començar, has de trobar el motiu. Quan descobreixes el sentit del que vols fer, trobaràs com fer-ho sempre.
Per on començo?
Busca al teu interior per què ets aquí i què pots aportar als altres. Una pista: les dues coses estan íntimament lligades.
Què ve després?
No treballis només cap enfora: treballa també cap endins. La teva marca personal només serà autèntica quan rasquis i rasquin en el que comuniques i no es descobreixi com una mera estratègia. T’has de manifestar des de dins, des de la teva més profunda veritat, cap enfora.
I després?
La majoria deixen que els passin coses i viuen sense rumb o rere la mera intuïció, però crec en el fes que passi.
Com?
Traça el teu pla A i converteix-lo en un pla d’acció i, després, aplica el mètode quotidià per dur-lo a terme amb constància, disciplina i saber fer. Et portaran molt més lluny de la mera intuïció del vull arribar a ser això o a tenir allò.
Amb això n’hi ha prou?
No aconseguiràs res si no jugues en equip
i si no lideres, que és molt més que ma-nar: es mana amb el càrrec; es lidera amb l’exemple.
L’exemple lidera fins i tot sense càrrec?
Liderar i jugar en equip ho és tot. Ho vaig aprendre del meu pare, perquè ni la vida ni el lideratge no es poden exercir només en singular. Ser líder comença per ser-ho de tu mateix i això ja és liderar amb l’exemple sobre tots. El teu talent no és per guanyar les teves medalles sinó perquè potenciïs el dels altres.
Què ha après en aquests anys de consultora en alta competició?
M’he de quedar amb una sola reflexió?
Vinga!
Riure, somriure és un acte de poder i més si saps encomanar el teu somriure. Ho he après als 47 i ho continuaré aprenent als 74. Espero que s’encomani.
