Quan Neil Armstrong va trepitjar la Lluna, abans de dir allò tan famós de “un petit pas per a l’home, un gran salt per a la humanitat”, va deixar discretament per allà una bossa blanca de plàstic amb els excrements que havien generat els astronautes al viatge d’anada. En altres paraules: el primer rastre humà a la Lluna no va ser una bandera nord-americana, sinó un regalet molt menys patriòtic.
Entre 1969 i 1972, les missions Apol·lo van disseminar pels diferents llocs d’aterratge (o més ben dit “allunatge”) 96 bosses amb femtes, orins i vòmits. Ho van fer per estalviar pes i així poder portar de tornada a la Terra més pedres lunars, un material científicament molt més interessant, on vas a parar!
I aquelles bosses encara són per allà dalt, flotant lleugerament en un món sense atmosfera, sense vent, sense vida...
Però, de cop, el seu destí ha donat un tomb radical.
Lee también“Ens prohibiran conduir”: més del 90 % dels accidents de trànsit són causats per errors humans, però l’avenç dels cotxes autònoms està a punt de canviar-ho tot
Michelle Hanlon, professora de dret espacial a la Universitat de Mississipí i fundadora de For All Moonkind, una organització que defensa la preservació dels llocs lunars com a patrimoni cultural de la humanitat, ha expressat explícitament que, fins i tot les bosses d’excrements, formen part del valor històric d’aquelles missions, com a documents simbòlics de la conquesta espacial.
Però no tothom ho veu com la senyora Hanlon. Hi ha científics que alerten que aquestes bosses contenen microbis terrestres que, en cas d’haver sobreviscut, podrien contaminar estudis futurs sobre vida extraterrestre. És a dir: si un dia trobem signes de vida a la Lluna, potser seran els bacteris del nostre propi budell gros fent una reentrada triomfal.
I aquí apareix la gran paradoxa: si hi deixem les bosses, embrutem la Lluna. Si les retirem, destruïm la història. Quin és el protocol de la UNESCO quan es tracta d’excrements galàctics? Encara no ho han decidit.
Mecanisme per defecar a l'espai.
Un problema que ve de lluny
Les primeres missions espacials ja es van haver d’enfrontar a aquest inconvenient de gestionar els residus humans, i les solucions no eren precisament còmodes. A les missions Apol·lo, els astronautes feien servir bosses adhesives que s’enganxaven directament a la pell. Un cop plenes, les havien de tancar hermèticament i emmagatzemar… però el procés era incòmode, lent i, segons els testimonis, força desagradable.
Com si això no fos prou, hi va haver moments realment memorables, com l’incident de la “caca voladora” a la missió Apol·lo 10. Un astronauta va deixar escapar accidentalment un cagalló que va començar a surar lliurement dins la nau, causant un cert de pànic i no poques bromes entre la tripulació.
Aquest tipus de situacions demostren que, fins i tot els problemes més bàsics, poden esdevenir grans reptes quan ets a centenars de milers de quilòmetres de la Terra.
Lee también“La feina del teu fill encara no s'ha inventat, però el que sí podem inventar és una nova manera d’educar: més flexible, més humana i, sobretot, amb menys por del canvi”
El vestit espacial: Un repte dins del repte
El problema es torna encara més crític quan els astronautes són dins dels seus vestits espacials. Durant les passejades exteriors o en situacions d’emergència, poden passar-s’hi hores, o fins i tot dies. Com resolen llavors les seves necessitats?
La NASA s’ho va prendre molt seriosament i va convocar el Space Poop Challenge (literalment: Repte de la Caca Espacial). Aquest concurs volia trobar solucions innovadores per a gestionar els residus humans dins dels vestits espacials, sense comprometre la salut, la higiene, ni la comoditat dels astronautes.
La NASA s’ho va prendre molt seriosament i va convocar el Space Poop Challenge
Les propostes guanyadores combinaven materials super-absorbents avançats amb sistemes de succió intel·ligent que aspiraven els residus directament del cos. També incloïen fluxos d’aire per moure aquests residus cap a àrees específiques de recollida dins del propi vestit.
Tot molt enginyós, però encara falta molt per a que estiguin satisfactòriament resolts aquests temes tan poc glamourosos, però tan vitals per al nostre futur interplanetari.
Guanyadors de l''Space Poop Challenge'.
Què passarà quan intentem anar a Mart?
El viatge de la Terra a la Lluna va durar 4 dies. Però Elon Musk vol enviar a Mart naus amb 100 persones, viatjant un mínim de sis mesos, en unes càpsules hiperavançades, propulsades per metà i oxigen líquid... i amb 100 intestins humans en plena activitat.
Fem números: 200 grams de femta per persona i dia, durant 180 dies, són 3,6 tones. I si hi sumem l’orina, més de 30 tones de residus orgànics humans que caldrà gestionar. Això equival a 3 camions d’escombraries plens a vessar.
D’acord. Una part d’aquests orins es poden reciclar en aigua potable. Això ja es fa a l’Estació Espacial Internacional. Però les femtes... ja costarà més! Quin astronauta voldria menjar-se una pseudo-hamburguesa espacial fabricada amb nutrients provinents de la seva flora intestinal?
Lee también“Copiar en el Gaokao és trair a la nació”: fins a 15 anys de presó per fer trampes en la selectivitat de la Xina, una batalla tecnològica amb drons, xips ocults i transmissors 5G
Perquè, al final, la conquesta de l’espai no dependrà només de la potència dels coets o dels algoritmes d’aterratge, sinó també de saber què fer amb la nostra pròpia merda (amb perdó).
I fins que no ho tinguem clar, potser el gran salt per a la humanitat haurà d’esperar a que algú inventi, per exemple, un vàter interplanetari amb un raig làser que fulmini i desintegri totalment les nostres deixalles orgàniques.
(Em sembla que li passaré aquesta idea a la NASA...)