La dreta espanyola veu amb esperança que la fruita ja està madura i que caurà aviat. (Canviem el vocable fruita pel de sanchisme i el de madur per tocat de mort, y ja ho tenim). I té pressa. Les últimes informacions filtrades sobre militants socialistes i l'UCO —els estalvio els detalls: tot plegat cada vegada està més embolicat— han intensificat, com mai, la pressió contra el Govern central i des de la capital ens arriba que el clima polític resulta cada cop més irrespirable. Allò de la crispació.
Quan les coses es posen lletjotes, les xarxes esdevenen sempre una primera línia de front. Són la maquinària que es posa en marxa per anar construint un relat, sacsejar el personal al sofà i multiplicar la sensació que alguna cosa s'està movent de veritat. Que, en aquest cas, ja vivim l'agonia de l'inquilí de Moncloa. Només per a convençuts. Fins i tot malgrat que el carrer estigui molt més tranquil del que s'esperaria, si realment la majoria cregués que els governa una màfia o una dictadura. O fins i tot malgrat que res no faci pensar pas que hi ha majories alternatives al Congrés que tradueixin aquest suposat final de cicle.
Pedro Sánchez, retratat com un criminal per la ultradreta a la xarxa
Però tant se val, per descomptat. Al cap de poques hores de publicar-se els feliços àudios, dijous passat, la conversa a X era un monòleg anti Pedro Sánchez d'una virulència fins i tot excessiva per als estàndards de la xarxa. Els hashtags més populars començaven sempre amb el cognom presidencial al costat de subjectes com a dimissió, traïdor, criminal, corrupte, presó, màfia, colpista, merda o l'expressió que aviat hauria d'acceptar la RAE veteya. Agradi més o menys la figura de l'actual líder socialista, ja no hi ha dubte que serà el president més vexat de la història. Ni que no sigui perquè internet ha multiplicat la capacitat que els mandataris rebin el que no està escrit.
La convocatòria d'una protesta ultra, encara no se sap si autoritzada o no, als voltants del Palau de la Moncloa, aquell mateix dia —alguns van voler muntar un nou assalt a Ferraz, però va sortir malament—, va impulsar una tromba d'insults i improperis, mems d'escassa originalitat i imatges IA del cap de l'Executiu amb grillons, entre reixes o amb xandall de president veneçolà. Alguns fins i tot van estirar història i/o cultura pop i van pujar a la xarxa imatges de cèlebres capos com Al Capone o el Scarface d'Al Pacino. No és que tot això vingui de nou: hem viscut campanyes així aquests darrers mesos, però el que va passar dijous va ser un pas més. I, tot sigui dit, des de Catalunya tot plegat es contempla amb llunyania i sorpresa. O dit ras curt, al X català tot això li importa un rave.
Quan el Madrid polític bull, les xarxes resulten la primera línia de cara: ja hem viscut campanyes així, però allò de la setmana passada va ser un pas més
L'UCO, per oposició, va sortir molt ben parada: la seva defensa per part de tots aquests comptes, sota l'etiqueta #yoconlaUCO, ha estat fèrria i cega. El que no conegués el seu escut, aquests dies se n'haurà assabentat. Ni els errors com una casa admesos per la mateixa unitat ni les nombroses filtracions de les seves últimes i mediàtiques investigacions no seran mai prou motiu perquè aquests fanàtics policials canviïn d'opinió. Per a certs sectors, tot el que sigui contraposar les bondats de les forces de seguretat a la maldat del poder polític —no només l'esquerra, ull— té premi. Per alguna cosa serà. (Per cert, quan el PP qüestionava la independència de la mateixa unitat policial, si emetia informes que afavorien Begoña Gómez, no hi va haver hashtag ni campanya. Quines coses)
Dissabte, alguna cosa reforçava el discurs de la dreta digital. Bulo es colava entre els trendings després que La Sexta i RTVE informessin divendres que un capità de l'UCO havia suposadament suggerit un atemptat contra Sánchez i, l'endemà, la cadena privada rectifiqués i al·legués que havia estat un “error”. La correcció, que va ocórrer un cop alguns ministres ja havien donat per bona la primera notícia, donava ales així als mateixos de sempre per reprendre la campanya antigovernamental. Màfia, una altra vegada, competia amb la Champions en repercussió digital. La televisió pública, en el punt de mira, de nou. Periodistes assenyalats, una vegada més. Paradoxa: ara són els grans propagadors de falsedats i fake news els que posen el crit al cel. L'error aliè és alta traïció, mentre que la manipulació pròpia està tota permesa.
Sigui com sigui, el cas és que de nou és la ultradreta la que millor capitalitza a la xarxa aquests moments d'agitació. Novetat zero. Sempre queda el dubte de què pensen els estrategs moderats que lideren l'oposició quan, després de sumar-se al llenguatge de l'a-por-ellos, comproven després la polarització extrema que es viu a l'Espanya virtual. Si es diuen que no passa res, perquè és només la xarxa i “quatre exaltats”. Si els passa pel cap en algun moment que això se'ls podria escapar de les mans. O si ja els convé perquè la fruita és madura i està a punt de caure.
