Per tradició familiar som propietaris de diverses finques al Vallès Occidental. Són gairebé 2.000 hectàrees, de les quals 900 dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac. Des de sempre hem fet treballs forestals encaminats a reduir el risc d’incendi i conservar en bones condicions les finques.
Al Vallès Occidental l’espècie dominat és el pi blanc, que malauradament és la conífera menys valorada, i a part, degut a la seva configuració, fins a un 35% pot acabar destinat a trituració, per a la qual no es paga res. Això fa que la majoria d’aprofitaments forestals acabin essent deficitaris.
Un dels motius per als quals es paga poc la fusta és que les serradores són un oligopoli, en part fomentat per la Generalitat, que acaben pactant preus. Fa anys hi havia moltes més serradores, el que feia, a part de rebaixar la petjada de carboni, que el transport fos més econòmic i, amb més competència, que es poguessin aconseguir uns millors preus de venda.
Malauradament, fa poc hem hagut de tancar l’empresa forestal perquè ja no podíem suportar les pèrdues i per la falta d’ajuda de les administracions en comarques com la nostra, amb una gran pressió social, un elevat risc d’incendi i menys viabilitat de les explotacions forestals. Els ajuts, per un criteri arbitrari, acaben anant repetidament a les mateixes finques. I aquesta realitat, juntament amb més facilitat d’obrir expedients sancionadors en aquesta comarca, fa que la gestió forestal al Vallès Occidental esdevingui un impossible.
No entenc com en una zona amb una pressió antròpica tan elevada i amb un parc natural amb una xifra de visites de 300.000 persones/any es deneguen les ajudes per a la correcta gestió dels boscos.
a publicar y cuando.
Toni Barata
Barcelona