Per als que es queixen

Hem arribat a un punt en la vida social que requereix crear un nou espai: el “dels que es queixen”. Aquesta conducta consolidada esdevé una lamentació constant, creixent, tòxica i desesperançada, que no duu enlloc. El seu racó, o com li vulguem dir, els hauria de permetre adonar-se que detectar tot de problemes
–més o menys reals o més o menys greus– a cada can­tonada, però tancats a imaginar cap solució viable, és insostenible. Seria com aguantar la respiració de manera indefinida: t’ofega.

Més que un càstig, aquest nou punt, el destí dels que es queixen, esdevindria teràpia per assumir que, sense renunciar al realisme, es pot ser proactiu.

Xavier Serra Besalú

Besalú