Hem arribat a un punt en la vida social que requereix crear un nou espai: el “dels que es queixen”. Aquesta conducta consolidada esdevé una lamentació constant, creixent, tòxica i desesperançada, que no duu enlloc. El seu racó, o com li vulguem dir, els hauria de permetre adonar-se que detectar tot de problemes
–més o menys reals o més o menys greus– a cada cantonada, però tancats a imaginar cap solució viable, és insostenible. Seria com aguantar la respiració de manera indefinida: t’ofega.
Més que un càstig, aquest nou punt, el destí dels que es queixen, esdevindria teràpia per assumir que, sense renunciar al realisme, es pot ser proactiu.
Xavier Serra Besalú
Besalú
Mostrar comentarios