Deia Frank Dobson que no hi ha pitjor desigualtat que saber que moriràs abans perquè ets pobre. Surfejant sobre la societat líquida, amb una mirada cada cop més egòlatra per pura supervivència i un esperit descoratjat, intento avivar les consciències adormides. Que el sistema no consideri prioritària una persona gran dependent en situació econòmica vulnerable i que l’empara no sigui immediata és una falta colossal d’humanitat i una injustícia envers la seva figura vertebradora al llarg de generacions. Que les cures de les persones dependents acostumin a recaure en dones mostra que el discurs social feminista continua sent superficial.
Que la informació oficial sobre ajudes sigui tan poc transparent i críptica que sembli reservada a uns pocs erudits és classisme. I que no s’expliqui que les residències les sostenen majoritàriament persones migrants apaga el rubor dels que qüestionen algú simplement per la seva condició migratòria amb discursos que, massa sovint, fan pudor d’aporofòbia.
Alba Nicolau Vera
Barcelona