Vaig néixer fa més de setanta anys. Els meus pares em varen parlar en català des del meu inici vital. Vaig créixer entre companys d’escola, amics i veïns. Hi havia alguns col·legues que no parlaven massa bé el català, o gens, però ens era indiferent perquè ens enteníem a la nostra manera, sense cap recel. Les relacions eren típiques de la joventut, o sigui, entranyables i de vegades irregulars, però sempre amb bona intenció perquè acabàvem sent amics de nou. I ara que tinc una edat, encara haig de sentir que la meva llengua continua indefensa... Encara hem de sortir pels nostres carrers de Catalunya, reclamant que aquí parlem el català.
Me’n faig creus que els nouvinguts, que sempre hem acceptat correctament, no ho
entenguin. Què trist haver d’escriure aquesta carta. Quin poc respecte que sento pel meu país!
Albert Altés Segura
Llançà