Coherència, dignitat i sentit

No naixem en el buit. Ens integrem, en néixer, a una terra, a una comunitat humana amb una història que ens precedeix i ens fonamenta, en un temps que compartim amb els nostres contemporanis. En la construcció del propi camí, ens recolzem en persones que ens ajuden a entendre qui som i d’on venim, que ens inspiren amb les seves paraules i encara més per les seves accions.

D’això parlem quan esmentem el nom de Fèlix Martí i Ambel, un home de conviccions profundes, que transmetia amb fermesa, però alhora d’una manera serena i cordial. Poques persones com ell amb tanta autoritat entre nosaltres, no pas només per les responsabilitats importants que va assumir a Catalunya i també internacionalment, sinó per com era i pel que feia.

Reflexiu, tenaç, auster, arrelat amb passió en un sentiment de país i en una espiritualitat cristiana que vivia amb esperit crític i amb una generositat insòlita, Fèlix Martí era un referent de coherència, dignitat i sentit.

Quan pensaves en algú que tingués una visió completa de la nostra identitat cultural i social i que pogués explicar-la al món, emergia immediatament el rostre de Fèlix Martí.

La veritable saviesa té a veure amb un humanisme articulat no tan sols des de l’erudició, sinó també des de la sensibilitat. Mestre en l’exigent i indispensable exercici del diàleg, la seva intel•ligència privilegiada i la seva capacitat d’empatia, li conferien un lideratge fecund en les organitzacions on va exercir responsabilitats destacades.

Nascut durant la Guerra Civil, la seva infantesa i la seva joventut van quedar marcades per la grisor asfixiant d’una postguerra aclaparadora. Es va implicar amb entusiasme en el món de l’escoltisme d’orientació cristiana, tan saludablement influent dins la societat catalana. Llicenciat en Filosofia, va ser professor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (1968-1970) i va ser el primer director de la prestigiosa Fundació Jaume Bofill (1969-1971). Potser on va deixar una petjada més decisiva, però, va ser al Centre Unesco de Catalunya, que va fundar l’any 1984 i que va dirigir fins a l’any 2002, on va comptar amb la complicitat de Federico Mayor Zaragoza, que l’admirava i que el va implicar en diverses iniciatives que va promoure. Fèlix Martí, a més, va ser president del Comitè Consultiu de la Unesco sobre Pluralisme Lingüístic i Educació Multilingüe (1999-2003).

La seva militància política l’hem de vincular al projecte impulsat pel malaguanyat Josep Pallach, que va morir sense poder consolidar el PSC-Reagrupament que havia constituït, i posteriorment a l’entitat l’Opinió Catalana, que va presidir.

Fèlix Martí va ser president del Moviment Internacional d’Intel•lectuals Catòlics, Pax Romana, va ser responsable a Barcelona del Parlament de les Religions del Món i va dirigir el Centre Interreligiós de Barcelona.

Entre els reconeixements que va rebre, cal recordar que va ser distingit amb la Medalla Unesco dels Drets Humans (1995), el premi Ciemen (1995), la Creu de Sant Jordi (2002) , la Medalla d’Honor de Barcelona (2006) i el premi a la Projecció Internacional de la Generalitat de Catalunya (2010).

Defensor indefallent de l’emancipació nacional de Catalunya, reivindicava l’enfortiment de la consciència lingüística i la incorporació dels nouvinguts al coneixement i a l’ús del català.

Pensador lúcid i home que creia en la llibertat i l’exercia, entre els seus llibres, podem referir-nos al volum autobiogràfic Diplomàtic sense estat: memòries (2006) i a Déus desconeguts, viatge iniciàtic a les religions de l'Orient (2013).

El seu silenci d’ara no afebleix la fortalesa del seu missatge i del seu testimoni, exemplars i persistents.