Després de rebre el premi de FECE [Federació de cinemes d'Espanya] per Pare no hi ha més que un 4, que amb 13 milions d'euros de recaptació, ha estat distingida per ser la pel·lícula espanyola amb més espectadors aquest any, Santiago Segura prossegueix sense parar. El seu últim projecte és posar veu a Opo, un dels entranyables protagonistes de Los Wawies, una sèrie animada infantil del dissenyador gallec Ton Pernas i la guionista Eva Pérez Misa que acaba d'estrenar.
L'actor i director confessa que quan participa en projectes infantils com aquest, recorda al nen que va ser. “La gent m'estrenyia les galtes, era molt salat. La meva mare deia que causava estupefacció a les senyores, totes em volien portar a les seves cases”, assegura. Encara que, de pressa, comenta que “després d'adolescent em vaig espatllar una mica”.
Lee tambiénAlaska, 61 años: “El futuro me da vértigo; a los 52 fue un machetazo, sentí que ya me quedaba menos de lo que había vivido”
El nen grassonet es va convertir en un adolescent amb grans, a qui feien ‘bullying’
Què va passar en la teva adolescència?
Aquell nen entranyable, grassonet, es va convertir en un adolescent gras, amb grans, a qui li feien assetjament escolar. Molt trist.
T'assetjaven, de debò?
Sí, molt de debò. No ho farien amb mala fe, però em perseguien, cridant-me ‘gras, gras’ i em pegaven.
Com gestionaves allò?
Malament, estava amargat. No volia anar a l'escola, ni a l'institut. Quan em posava malalt, em sentia content. De nen he fet coses que si me les fessin les meves filles, les escanyaria. Per exemple, m'aixecava a la nit descalç i obria la finestra, per veure si agafava fred i em refredava. Intentava manipular el termòmetre… Si tenia una miqueta de febre, em donava una alegria molt gran. Quan la meva mare deia, ‘bo, queda't al llit’, era el meu triomf més gran.
Lee también
L'assetjament és molt dur…
En una mesura o una altra, com la gent és tan cruel, sense voler, la majoria de nens han patit algun tipus d'assetjament escolar. Si tens ulleres, les dents de conill o les orelles de Dumbo, és acollonant la crueltat infantil, però no crec que sigui conscient. Ningú no pensa ‘vingui, li enfonsarem la vida, que sigui infeliç i no vulgui ni anar a l'escola’. Ara hi ha més consciència per part dels professors i els pares. A les meves filles, moltes vegades els pregunto, ‘què tal amb els companys?’…
Què t'ha ensenyat ser pare?
Ensenyar-me no sé, però la meva mare un dia em va deixar totalment preocupat, va dir ‘fill, t'he educat el millor que he pogut, perdona'm si no he sabut, ningú no ens ensenya’. Jo li deia ‘mama, per a mi ets la millor mare del món’. Però per exemple ella em portava al metge perquè estava refredat, li deia ‘doni'l Bristaciclina’ i, de sobte, se't queden les dents més petitones i grises, perquè descobreixen que aquell medicament te'ls fot. Com s'anava a sentir una mare? Doncs fatal.
Em vaig adonar que hi podria haver una carrera universitària per ser pare, fas el que pots
A tu et passa amb les teves filles?
Sí, aquella preocupació. Si alguna es trencava un braç, estava superagobiat per si li havien posat l'escaiola bé. Els nens a la piscina es tiren de cap i, de sobte, es trenquen les dents… Al final em vaig adonar que hi podria haver una carrera universitària per ser pare perquè, efectivament, fas el que pots. L'únic que li pots demanar a un pare és que ho faci amb amor. La infantesa és terrible i tenir fills és molt estressant, però si dones afecte i amor, tot es porta millor.
Tu vas passar de ser el rei de les taquilles amb ‘Torrente’ a tornar a ser-ho amb tot el contrari, la saga ‘Pare, no hi ha més que un’. Va influir la paternitat en aquell canvi de registre?
Una mica, sí, perque de sobte les teves filles tenen una edat i et pregunten, i tu què fas, papa? I tu, ‘jo faig pel·lícules, però no les podeu veure perquè són per a adults’. I es queden mirant-te com que no entenen. Així que li comences a donar voltes i et dius, ‘jo faig riure la gent, per què no fer una comèdia que faci riure a tot el món i així faig riure les meves filles?’. A més, aquelles pel·lícules són gairebé una espècie de regal per a mi, perquè surten les meves filles i tinc la sort de poder passar aquell mes i mig tota l'estona amb elles. Aquella saga té alguna cosa de vacacional per a la meva família.
Aquelles pel·lícules (familiars) són gairebé una espècie de regal per a mi, perquè surten les meves filles i tinc la sort de poder passar aquell mes i mig tota l'estona amb elles
Santiago Segura i Silvia Abril, en la presentació de 'Els Wawies'.
La teva filla petita, Sirena, vol veure Torrente…
Sí, de tant en tant li dona la vena, però se li explica que no són pel·lícules que hagi de veure. L'altre dia estava veient Stranger Things i li vaig dir, ‘filla, no veus que posa per a majors de 14 anys?’. Però també recordo de quan m'emocionava molt veure una pel·lícula de dos rombes. Tot el prohibit, que no et deixen, té més interès.
Quin creus que és el secret del teu èxit?
Jo intento fer pel·lícules de les quals em senti satisfet o que a mi m'agradaria anar a veure. I he de ser un espectador mitjà molt típic.
Pica la falta de reconeixement en els Goya?
Dijous va ser el lliurament dels premis FECE, dels exhibidors. Em van donar el premi per la pel·lícula espanyola amb més nombre d'espectadors, el meu favorit perquè no hi ha aquella subjectivitat de qui és el director més enrotllat d'Europa, o l'actor més intens d'Espanya. Si un grupuscle de persones decideixen qui és el més ximple, un pensarà que soc jo, un altre que un polític, què sé jo… però és subjectiu. En canvi, en el premi a la pel·lícula amb més espectadors no hi ha lloc a equívoc. I, amb ell a la mà, et dic que jo no necessito Lleó d'Or, ni Palma de Canes per ser feliç. Hi ha una frase que se l'atribueixen a Hitchcock, però també a Marià Açores, quan li van preguntar què és un cinema, va dir ‘una sala buida que cal omplir. Hi ha molt hate, sobretot en xarxes, però després hi ha amor als carrers. Jo flipo. Em demanen fotos els nens, nenes, pares, avis… Em diuen ‘que gran ets, Santiago.’ Aquest és el meu premi.
Lee tambiénFernando Romay, 65 años: “Tengo que aprender a vivir con dolores, valgo más por todo el metal que llevo en mi cuerpo que por lo que soy”
Les xarxes socials no són la realitat…
Ja. El que passa és que com estàs lligat, tancat en tu mateix i en la teva feina… Passes més temps veient les maleïdes xarxes que al carrer i, de vegades, et deprimeixes. Et dius, ‘fotre, mascle, quin odi, he de ser un ésser abjecte perquè em tractin així’. Però després sals al carrer i dius ‘no, cony, si sembla que soc Pare Noel’. És un dels últims personatges que he fet, i els nens em tenen un afecte de l'hòstia. L'altre dia una nena s'estava fent una foto amb mi i, de sobte, em mira i em diu ‘és el millor dia de la meva vida’. I jo em dic ‘pobrissona, si això és veritat’ (rialles), però que bonic.
Com portes que et reconeguin pel carrer?
Doncs si em mira un nen, intent somriure-li o fer-li l'ullet. Una vegada, amb la meva mare, anant al metge, ens trobem amb Kiko Ledgard, que era el presentador d'Un, dos, tres, el meu programa favorit. Em vaig quedar mirant-lo parat i ell em va somriure i em va fer l'ullet. Ho recordo fins al dia d'avui. Per això intent ser molt amable amb els nens i nenes que se m'acosten.
No entenc la gent que es rabeja. Les meves pel·lícules es projecten i ple sales. Tu diràs que no és cinema, però per a mi ho és
Et coneixem sempre fent-nos riure però, has tingut moments baixos?
És clar, com tot ésser humà. A més els artistes són gent com molt insegura, vulnerable i sensible. Tot t'afecta, tot. Sempre estàs dubtant de tu. Així que sí, reconec que soc una persona normal, amb moltes davallades.
Recordes la crítica més dura que has rebuts? I la que més t'hagi agradat?
Jo tinc moments bonics amb la gent cada dia, petites coses. I després hi ha crítiques, no és que siguin millors o pitjors, sinó que notes el mal rotllo. Quan La nineta dels teus ulls, en vaig llegir una que fins i tot posant-me bé m'insultaven. Deia ‘els actors són genials, fins a un actor tan feixuc com Santiago Segura està bé’. Hi ha crítics que dius, ‘veurem, oncle, si s'estrena la quarta de Pare no n'hi ha més que un i n'has vist tres i no t'han agradat, per a què vas?’. No hi ha cap espectador a Espanya tan ximple. Aquell crític és masoquista. No entenc la gent que es rabeja. Les meves pel·lícules es projecten i ple sales. Tu diràs que no és cinema, però per a mi ho és. Sempre he defensat el cinema, anar em sembla una tradició preciosa, que no s'hauria de perdre.
Entre dormir i treballar passem dos terços de la vida, així que farem que valgui la pena, no?
Què sents que et falta per fer?
No tinc aquella sensació. Si miro cap enrere, la meva carrera em sembla una escala llarguíssima feta de petits peldañitos. Totes les meves il·lusions professionals s'han complert, he fet cinema, teatre, he protagonitzat musical en la Gran Via. Intento fer cada vegada millor tot el que faig. L'altre dia anava a sortir en un debat de televisió i estava nerviós. Cada vegada que em posen un micròfon em passa. Igual quan començo un rodatge o estic amb un guió, m'atabalo perquè vull que sigui rodó. Mentre tinguis il·lusió, cada dia és nou. El dia que em sigui tot igual aquell dia, em retiro.
Aquells nervis són perquè hi ha il·lusió, no?
Sí, una feina vocacional és una sort, però si fos cambrer, seria igual. M'agradaria que li encantessin les croquetes que li serveixo a l'oncle al bar. La feina pot ser molt desagradable, cal aconseguir que sigui com un repte. Entre dormir i treballar passem dos terços de la vida, així que farem que valgui la pena, no?
Només el deixaria si veiés que al públic no li interessa, si no vols ser pesat i és preferible anar-te que et facin fora
Santiago Segura estrena el quart lliurament de 'Pare no hi ha més que un'.
També et pot absorbir massa…
Cert, ens emportem moltes vegades la feina a casa i he fet jornades de 18 hores moltíssimes vegades, una cosa prohibida pels sindicats. La gent no és conscient, però som tan friquis que ens és igual, perquè el vius amb passió.
Llavors, de pensar en la jubilació, res?
No, és el públic el que decideix això. Hi ha professions que esclar que sí, però en aquesta, si pots, no. Els millors papers de Fernando Fernán Gómez els ha fet gairebé en l'última època. Jo em miro en aquella gent que ha arribat fins al final de la seva carrera, muntat a la cadira de Berlanga. És bonic poder continuar fent el que t'agrada, si a la gent li continua agradant. Només el deixaria si veiés que al públic no li interessa, si no vols ser pesat i és preferible anar-te que et facin fora.
Lee tambiénPerico Delgado, 64 años: “Estamos creando una sociedad sobreprotectora, tenemos que convivir con las frustraciones, aprender a perder”
Una pregunta recurrent, per quan el pròxim Torrent?
Saps què passa, és tan complicada i hi ha tanta gent esperant-la, que em dona responsabilitat…
Ets com George R. Martin?
(Rialles) Em fa gràcia que li avancessin els de la sèrie. Sí, soc lent, però amb bons resultats. Ja tinc clar el títol, Torrent president, i la sinopsi. Però Torrente sempre va molt enganxat a la realitat i, ara mateix, llegeixo les notícies i em dic, ‘això em supera’. Tot va molt de pressa. Noto que hi ha ganes i és bonic que t'estiguin esperant, però no vull fer un xurro.
Aquest any que ve compliràs 60 anys…
Fins ara anaves molt bé… (rialles).
Tinc molta fe en la intel·ligència artificial perquè ens faci viure una miqueta més, se m'ha fet molt curta aquesta primera fase
Com et cuides?
Intento dormir el més possible i faig exercici, és com amb el cotxe. Si utilitzes el mètode de la intempèrie, li poses la gasolina més rònega i el portes a la velocitat incorrecta, es va trencant. Com ja estic bastant trencat i vull que em duri el cos una estoneta més, el cuido. Almenys fins que facin noves invencions de ‘sent, et prolongarem els telòmers i a renovar totes les cèl·lules’. Jo tinc molta fe en la intel·ligència artificial perquè ens faci viure una miqueta més, perquè se m'ha fet molt curta aquesta primera fase.
I utilitzes cremes?
M'agrada veure'm bé, però no soc constant i no em fio, no són tan efectives. Ja m'agradaria alguna de veritat revolucionària, però és com el col·lagen. Una temporada el vaig estar prenent amb el meu amic José Mota, que és de la meva cinquena. Però vaig llegir que prendre col·lagen per millorar la pell, el cartílag i els ossos, és com menjar-se un ordinador per ser més intel·ligent. I li vaig dir, ‘mare meva, José, estem fent el ximple’. Les indústries intenten vendre't la moto… Però també et dic que prenem suplements, diem ‘això me'l prenc per si de cas’. És que clar, 60 és un número una miqueta terrible. Quan era nen, per a mi això era… El final, era el final!
Vaig estar prenent col·lagen, però vaig llegir que fer-ho és com menjar-se un ordinador per ser més inteligente
Quines lliçons has après en un sector tan competitiu com el cinema?
Aquesta és una indústria com qualsevol altra. Es mira més perquè està de cara al públic, però els peixaters o els electricistes també tindran les seves mogudes. El dolent és que comporta una cosa que les altres no tenen. Aquí, a més de prestigi, tens la fama. El prestigi m'interessa, la fama molt poc. Perquè, imagina't, un oncle inventa una nova baieta superabsorbent que, anem, et salva la vida. Es folra, a la gent li encanta, però no està dinant en un restaurant i algú li diu, ‘perdoni, es pot fer una foto amb mi?’. Això és la fama. Encara que ull, després hi ha una fama bonica, la d'aquella nena que diu que és el millor dia de la seva vida i fa que tot valgui la pena.