La indústria de la moda està sembrada d'espinetes. Històries que haurien d'haver tingut un final feliç, però que, per capricis de la destinació, van quedar truncades. La de Christian Lacroix és una d'elles. La seva trajectòria, marcada per un ascens meteòric i una caiguda igualment dramàtica, encapsula les complexitats d'un sistema que premia tant la innovació com la rendibilitat immediata.
El 1987, Bernard Arnault, per llavors un jove empresari amb ambicions desmesurades, va convèncer Lacroix per abandonar el seu lloc a Jean Patou i fundar la seva pròpia casa d'alta costura sota el paraigua de l'ara gegant LVMH. L'aposta era arriscada i no va comptar amb el suport de l'opinió pública (l'empresari queia pesat pels seus mètodes i Patou era una de les cases de costura més estimades de França), però Arnault veia a Lacroix, nascut a Arles el 1951 i profundament inspirat per l'opulència i teatralitat del segle XVIII, un talent capaç de redefinir el luxe. Des del principi, Lacroix va enlluernar amb els seus vestits puf elaborats amb tafetans voluminosos i colors brillants, que van capturar la imaginació d'una clientela assedegada d'extravagància en plena era d'excessos dels vuitanta.
El 2009, enmig de la crisi financera global, Christian Lacroix es va declarar en fallida
El que es va presentar com un conte de fades empresarial va començar a mostrar les seves esquerdes. Malgrat el geni de Lacroix, la maison no va aconseguir mai ser financerament viable. El canvi de dècada va implicar un gir cap a la sobrietat minimalista, deixant al dissenyador ballant només a un compàs que no s'assemblava al ritme que marcava el pas en els noranta. A més, les tensions amb LVMH no van trigar a arribar. El d'Arles, acostumat a la llibertat creativa, es va sentir atrapat per un sistema que prioritzava els números sobre la visió artística. En una entrevista després de la seva desfilada de gener del 2005, va arribar a declarar: “El que vull és que per fi se m'escolti, la qual cosa no ha ocorregut en els últims 17 anys”. Per al 2005, Arnault, que havia demostrat la seva destresa com a resucitador de marques però no com a creador de les mateixes, va decidir tallar de biaix i vendre la firma al grup dels Estats Units Falic Group, propietari de la cadena Duty Free Americas.
La venda va marcar el principi del final per a la casa Lacroix tal com s'havia concebut.
El 2009, enmig de la crisi financera global, Christian Lacroix es va declarar en fallida. Va ser un cop devastador que va obligar el dissenyador a acomiadar-se de les passarel·les. La seva última col·lecció d'alta costura, presentada aquell mateix any, va ser un emotiu adeu que va deixar clar el buit que la seva sortida deixaria en la indústria. Tot i això, Lacroix, la persona, no va desaparèixer del tot. Va trobar un nou propòsit en el disseny de vestuari teatral i d'òpera, un àmbit on el seu amor per la grandiloqüència i el detall va trobar una audiència àvida i receptiva. Des d'aleshores, ha treballat en produccions de renom internacional, deixant entreveure que, lluny d'haver-se apagat, la seva espurna continua viva. També ha realitzat moda de forma puntual, com la seva llarga col·laboració amb Desigual que va començar en el 2011 i les seves participacions estel·lars en Schiaparelli en el 2013 i Dries Van Noten el 2019.
La Societat Tèxtil Lonia expresó la seva intenció d'honrar el llegat i la creativitat inesgotable de la casa Lacroix
La firma que porta el seu nom, en canvi, es va esllanguir. Sota la gestió del Falic Group, va perdre direcció i rellevància, convertint-se en poc més que un eco de la seva antiga glòria que només despertava admiració pel seu arxiu. Així va estar durant anys, una relíquia més al vast cementiri de cases que alguna vegada van ser rellevants.
I llavors (ara), va arribar Societat Textil Lonia. Fundada en Galícia el 1997, l'empresa, controlada per la família Domínguez i participada per Puig, ha construït un sòlid imperi (afirma comptar amb 600 botigues a 43 països, així com més de 2.500 treballadors) a partir de marques com CH Carolina Herrera (la línia de preu mitjà de la casa propietat de Puig) i Purificació García.
“A l'adquirir la Maison Christian Lacroix, amb la seva enorme riquesa d'arxius i història de l'alta costura francesa, Societat Textil Lonia amplia el seu grup de marques reforçant la seva presència internacional al món de l'alta moda”, explicava l'empresa mitjançant un comunicat. En aquell document, STL va expressar la seva intenció d'honrar el llegat i la creativitat inesgotable de la casa, però la indústria observa amb escepticisme. Al cap i a la fi, l'historial de resurreccions de marques no sempre ha estat exitós, i l'observació indueix a pensar que implementaran una estratègia que s'inclini cap al comercial en detriment de l'artístic. Encara així, alguns han pres l'adquisició com una invitació a somiar. Hi ha una cosa indiscutiblement romàntica en la idea que una companyia com STL, amb arrels modestes i una mentalitat aparentment allunyada de l'alta costura, pugui ser la clau per tornar-li la vida a Christian Lacroix. El que està clar és que, en una indústria on el passat i el futur conviuen en precari equilibri, la destinació de Lacroix és avui un símbol de possibilitats per explorar.
Lee también
