Les societats democràtiques són societats obertes, no només en el sentit liberal del terme, sinó també en el físic: no hi ha democràcia tret d’aquelles societats que tenen fronteres obertes, és a dir, que les persones les poden travessar. El contrari d’una frontera oberta és un mur, corresponent a l’ideal arcaic que una societat segura i harmònica s’aconsegueix mitjançant l’aïllament davant el món exterior. Els murs són inútils, arcaics i nocius per a la democràcia.
El primer inconvenient dels murs és la seva inutilitat, el fet que no proporcionen la protecció que prometen. Els murs projecten una imatge de jurisdicció i espai assegurat, una presència física espectacular que es contradiu amb els fets; en general no contribueixen a solucionar els conflictes i impedeixen molt escassament la circulació. Compliquen l’objectiu, obliguen les persones migrants a modificar l’itinerari, però com a prohibicions de pas solen ser poc eficaços. L’emigració augmenta o disminueix per factors que no estan vinculats a la rigidesa o la porositat de les fronteres. Quan es pensa que l’establiment de barreres és la solució per a l’increment del nombre dels migrants i refugiats és perquè s’ha considerat prèviament que la causa d’aquests desplaçaments era la flexibilitat de les fronteres, la qual cosa és radicalment falsa. Hi ha migració perquè hi ha llocs inhabitables, no perquè els llocs als quals s’emigra estiguin desprotegits.
Els murs generen zones de no-dret i conflictivitat, exacerben les hostilitats mútues
Sens dubte que els murs no serveixen per restaurar una sobirania estatal fragilitzada al si del sistema internacional. A l’escassa eficàcia cal afegir-hi actualment l’anacronisme en l’època de l’escalfament climàtic, les bombes intel·ligents, els atacs digitals i les epidèmies globals. Cada vegada hi ha més crisis que ni s’originen ni es resolen en espais delimitats. Els murs no deixen de tenir un caràcter arcaic en un món de fluxos; són un monument a la solidesa enmig de l’evanescència, una delimitació que contrasta amb la indeterminació dels espais financers i comunicatius, una afirmació estàtica contra la mobilitat generalitzada, un gest d’aïllament en un entorn d’interdependència, una simulació de nínxol protector que sembla ignorar la comuna exposició de tothom als mateixos riscos globals. Els murs fan mal a la convivència democràtica perquè, a més de no impedir l’entrada dels de fora, incrementen les angoixes dels de dins. La sensació d’amenaça no creix malgrat els murs sinó gràcies a ells. Els murs infranquejables que no protegeixen la societat atemoreixen la ciutadania més del que ho fa una societat oberta. La narrativa que els acompanya és dissolvent de certs valors democràtics fonamentals. En bona part, el sentiment de considerar-se amenaçat produeix l’enemistat contra la qual vol protegir-se. Tot el que acompanya l’escenografia rotunda dels murs no són sinó gestos polítics destinats a acontentar cert electorat, a produir la imatge d’un caos exterior políticament incòmode i substituir-la per la d’un ordre interior reconfortant.
Lee tambiénCoses perdudes
Els murs serien inics si es limitessin a deixar sense resoldre els problemes que de manera tan simplista pretenen solucionar. Però aquest no és el cas: els murs generen zones de no-dret i conflictivitat, agreugen molts dels problemes que proven de resoldre, exacerben les hostilitats mútues, projecten cap a l’exterior els fracassos interns i exclouen tota confrontació amb les desigualtats globals.
Les societats tancades no protegeixen una riquesa interior sinó que la devaluen. Els murs al·ludeixen immediatament a la defensa contra uns assaltants vinguts d’un “fora” caòtic, però serveixen com a instruments d’homogeneïtzació, responen a la por davant la pèrdua de sobirania i a la desaparició de les societats monolítiques. Amb el discurs de la nació impermeable es perd de vista el fet que les cultures i les identitats, lluny de ser immutables, són de naturalesa històrica i es transformen constantment per la incorporació de nous elements.
Lee tambiénLa democràcia, els mals i els malvats
El millor antídot del mur és la frontera, és a dir, la recuperació dels límits que defineixen, estableixen llindars de pas i permeten el reconeixement. Per descomptat que els límits i les fronteres tenen la seva funció; organitzen l’espai, legitimen el govern i en delimiten la competència, determinen l’àmbit de validesa de la fiscalitat, el trànsit i la política educativa. Aquestes funcions han perdut part de la seva significació en els nous entorns globals i especialment a Europa, però no desapareixen completament. El grau de permeabilitat de les fronteres per a béns i persones és modificable i està sempre subjecte a justificació.
Potser és el moment de pensar l’oportunitat d’una concepció diferent de la frontera, que deixi de ser concebuda com a mur i es constitueixi com a lloc de reconeixement, comunicació i demarcació. L’alternativa no és entre la frontera i la seva absència, sinó entre les fronteres rígides que continuen colonitzant bona part del nostre imaginari polític i una frontera porosa que permetria pensar el món contemporani com una multiplicitat d’espais que es diferencien i entrecreuen, creant així uns punts fronterers que són també punts de pas i de connexió.