Hi ha un malestar creixent en les poblacions catalanes del litoral per la restricció d'accés a les platges que imposa la Llei de Costes. Els alcaldes han recollit aquella inquietud i l'han traslladat al Govern central i català. L'últim conflicte s'ha viscut a Cabrera de Mar, un municipi que té el seu nucli urbà cinc quilòmetres terra dintre, com tants altres en aquella zona.
Això és així des de fa segles perquè les cases s'erigien allunyades del mar per protegir-se de l'atac dels pirates que saquejaven i segrestaven els veïns per convertir-los en esclaus. Aquells veïns es traslladaven en carro fins a la platja on tenien les barques de pesca sobre la sorra per sortir a pescar.
Si algun d'aquells antics veïns viatgés en el temps i es traslladés a la nostra època, comprovaria que no podria desplaçar-se al carro fins a la seva platja perquè han prohibit deixar el vehicle al costat de l'areny. Avui ja no hi ha carros, però també s'han vetat els vehicles de les famílies que baixaven a la platja amb el matalàs, el para-sol, els cacharritos per jugar a la sorra, la nevera i la cadira, entre altres estris.
També s'ha eliminat l'aparcament al costat de l'estació, on els veïns deixaven el seu cotxe per agafar el tren. Així que molts han decidit abandonar el transport públic i han reprès l'ús dels seus cotxes particulars per anar a Barcelona, just el contrari del que les autoritats intenten promoure.
Aparcament desmantellat entre l'estació de tren i la platja de Cabrera de Mar
Aquestes restriccions d'accés a la platja s'han traslladat a tots els municipis costaners en compliment de la llei perquè “la platja no és per passejar ni per aparcar”, segons va sentenciar un responsable de Costas de l'Estat durant una reunió amb l'alcalde de Cabrera que protestava per una mesura que furta els seus veïns de l'ús de les seves platges
En canvi, l'article 31 de la Llei de Costes que regula els 10.000 km de litoral d'Espanya, no sustenta l'afirmació del funcionari perquè diu que “la utilització del domini públic maritimoterrestre, del mar i la seva ribera serà lliure, pública i gratuïta per a usos com passejar, estar, banyar-se, navegar, embarcar i desembarcar, encallar, pescar o agafar plantes”. Així que mentre el canvi climàtic ens permeti tenir platges, aquestes són per utilitzar-les pels ciutadans.
L'aplicació de la Llei de Costes coarta l'ús ciutadà del parc públic més gran
El malestar és comú entre els alcaldes que es pregunten per què han de continuar pagant la vigilància, la neteja i els serveis de les seves platges si els seus ciutadans no poden gaudir del principal espai públic que tenen els seus municipis. Fins i tot l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, va traslladar aquesta idea fa uns mesos a la llavors vicepresidenta de Transició Ecològica Teresa Ribera en una visita a la ciutat coincidint amb la Copa de l'Amèrica.
Collboni va insistir a demanar ajuda per protegir les platges de la capital catalana afectades pels temporals davant les reticències de Ribera. L'alcalde li va dir que la ciutat no es podia permetre prescindir de l'ús del seu parc públic més gran. Aquella determinació es va concretar la setmana passada amb l'aportació de 60.000 m3 de sorra a les platges barcelonines.
De moment, la resposta del Govern als alcaldes ha estat recordar-los que si volen oferir aparcament als seus veïns, han de comprar terrenys fora del domini governamental. Els alcaldes estan indignats, demanen comprensió i ja estudien mesures polítiques d'autodefensa perquè les lleis terrenals no són inamovibles com les taules que Déu va lliurar a Moisès.
Les normes es poden i s'han d'adaptar a les necessitats de la gent o per impedir que els compliquin la vida. Altrament, el conflicte està servit. Els alcaldes saben que, tard o d'hora, els veïns plantaran la pancarta de protesta davant els ajuntaments, malgrat que els responsables d'aquestes decisions estan a 600 quilòmetres, en un lloc on, com diu la cançó, no hi ha platja.
