El Ministeri de Cultura ha adquirit la família de l'escriptora Carmen Laforet el seu arxiu personal i el manuscrit original de la novel·la Nada, primer premi Nadal el 1944 i tot un meteorit en la literatura de postguerra amb la història de la universitària Andrea, la primera “noia rara” de la literatura espanyola -així la va definir Carmen Martín Gaite- i la seva peripècia vital i emocional a la dura Barcelona sortida de la contesa bèl·lica. El Ministeri d'Urtasun ha pagat 305.000 euros a la família de l'escriptora barcelonina i l'arxiu i el manuscrit aniran a parar a la Biblioteca Nacional d'Espanya, reforçant els seus fons documentals de dones creadores.
Laforet, una escriptora lliure en un temps que no ho era, va publicar Nada -el manuscrit del qual havia passat en mans d'un col·leccionista privat i la família havia tornat a adquirir- amb tan sols 23 anys, i Martín Gaite subratllava d'ella que “en una època com la de la primera postguerra espanyola, on los modelos de comportament oferts a la dona per la propaganda oficial eren els de restituir-la a la passivitat de les seves tasques, com reacció a les novetats de la República” ella “es despenjava amb una història els conflictes de la qual contrastaven de forma estrident amb els esquemes de la novel·la rosa habitualment llegida i conreada per mujeres”.
De fet, afegia, el seu protagonista “començava a conviure amb una idea inquietant, difícil de encajar i de la que cadascú es defensava com podia: la que no existeix el amor de novel·la rosa”. Un any després de guanyar el Nadal es casaria amb el periodista i crític literari Manuel Cerezales, amb el que tindria cinc fills i del que se separaria el 1970.
De pare arquitecte, fill de sevillans i educat a Barcelona, i de mare professora toledana -“ens va ensenyar als meus germans i a mi la valentia espiritual de la veracitat, de no deixar les coses a mitges tintes, de saber acceptar les conseqüències dels nostres actes”, recordava l'autora-, Laforet naixeria a Barcelona però als dos anys recalaria a les Canàries per la feina del seu pare. Tornaria el 1939 per estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona per tres anys, instal·lant-se a casa dels seus avis, i després aniria a Madrid a estudiar Dret, on s'instal·laria, encara que no acabaria les carreres. I on escriuria en uns mesos Res, fruit de la seva experiència barcelonina.
Refractària a les picabaralles i enveges del món literari, es va allunyar d'ell però va escriure novel·les com La isla y los demonios (1952), a partir de la seva adolescència a Las Palmas, i La mujer nueva (1955), Premi Nacional de Literatura del 1956 amb el camí espiritual de la protagonista i la seva conversió al catolicisme. També obres com La insolación, a més de la correspondència que s'ha anat recuperant aquests anys amb Ramón J. Sender o Elena Fortún, en la qual revela la seva vida i les seves inseguretats. Va morir a Majadahonda el 2004 després d'una malaltia degenerativa que en els últims anys la va deixar muda i va afectar la seva memòria.