El mantra que “ningú no es vol quedar amb Gaza” ha estat reemplaçat per l’opa hostil de Donald Trump, que somia ser “propietari” de l’enclavament costaner palestí. Per reforçar el que va dir amb el seu homòleg Benjamin Netanyahu a Washington, el president dels Estats Units ha reafirmat que “Gaza serà lliurada als EUA per Israel quan s’acabin els combats”, i que els palestins “hauran estat ressituats en comunitats més segures i boniques”. El nou paradís mediterrani serà “un dels complexos més espectaculars del món”.
La crua realitat del territori dista dels somnis immobiliaris trumpistes. Els experts descarten la viabilitat del pla mentre dos milions de gazians vaguen per un territori devastat després de quinze mesos d’ofensiva bèl·lica israeliana. Gairebé sense cases habitables ni infraestructures funcionals, els civils sobreviuen en uns llimbs, en espera que es dissipi la futura governabilitat de la franja. Ara per ara l’objectiu israelià de la guerra ha fracassat: Hamàs presumeix, patrulla els carrers i terroritza els que qüestionen la seva llei. Els islamistes ja han executat els primers dissidents.
Gaza, que centra l’atenció mundial des de la matança de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 i la devastadora guerra llançada per Israel, ha canviat de mans sovint. Aquest petit territori de 360 quilòmetres quadrats –un dels més densament poblats del món– ha estat dominat per romans, mongols o croats. Va ser part de l’imperi otomà des del segle XVI fins al 1917, quan va ser conquerit per tropes britàniques durant la Primera Guerra Mundial.
El 1948 va ser un any decisiu per a la franja. En paral·lel a la desintegració de la colònia britànica de Palestina, les hostilitats entre àrabs i jueus es van intensificar. Quan Israel es va independitzar el 1948 els estats àrabs limítrofs, alineats amb el lideratge palestí, van llançar una guerra per intentar aniquilar el naixent Estat jueu.
Uns 700.000 palestins van ser expulsats o van fugir de casa seva: la nakba (desastre) va triplicar la població de Gaza, que hi va afegir 200.000 habitants. La majoria dels gazians actuals descendeixen d’aquells refugiats. Després de l’armistici del 1949 Egipte va ocupar i va governar la franja. El dictador egipci Gamal Abdel Nasser, promotor del nacionalisme panarabista, mai no va considerar els seus residents ciutadans de ple dret. Suposadament, els règims àrabs lluitaven pel seu alliberament, però els gazians van passar a ser apàtrides. La insurgència va aflorar: els fedaïns van partir de Gaza per perpetrar els primers atemptats terroristes a Israel als anys cinquanta.
Després de l’aclaparadora victòria en la guerra dels Sis Dies (1967) Israel va capturar l’enclavament costaner, i poc després hi va fundar els seus primers assentaments. Malgrat la persistència del conflicte, van ser anys de calma i prosperitat: els gazians anaven lliurement a Israel a treballar en la construcció o l’agricultura; mentre que els israelians, sobretot dels quibuts fronterers, anaven a Gaza a comprar més barat. Es van forjar vincles personals sòlids, trencats després de l’esclat de la primera intifada (1987), que va coincidir amb el naixement del grup islamista Hamàs.
Tot fa pensar que el negoci encobert del president dels Estats Units apunta al golf Pèrsic
A l’empara dels acords de pau d’Oslo (1993), els palestins van governar per primera vegada part del territori. Amb el retorn de Iassir Arafat de l’exili, la naixent Autoritat Nacional Palestina (ANP) va assumir la governança de Gaza i Jericó. El procés de pau va fracassar: un extremista jueu va assassinar el primer ministre israelià Isaac Rabin; Hamàs i la Gihad Islàmica van terroritzar Israel amb atemptats suïcides, i el primer govern de Benjamin Netanyahu va desenvolupar més assentaments a Cisjordània. La segona intifada (2000) va dinamitar la solució dels dos estats.
El 2005 Israel va retirar totes les tropes i assentaments de Gaza. Sorprenentment, el 2006 Hamàs va guanyar les eleccions internes a Fatah, castigada per la corrupció, i després d’una brutal guerra civil en què van matar centenars d’opositors, els islamistes van prendre el poder. En resposta, Egipte i Israel van bloquejar els accessos al territori, fet que va propiciar una “economia de túnels”, en la qual la majoria dels béns i armes entraven a Gaza des de túnels cavats al desert del Sinaí.
Manar al -Xarif, siriana palestina empresonada, agredida i expulsada de Gaza per Hamàs el 2019 per comunicar-se amb activistes israelians, no dona credibilitat als plans de Trump. “Ningú no està demanant als gazians què és el que volen realment”, protesta a La Vanguardia .
“Els meus amics estan furiosos, senten que tothom els menteix, incloent-hi Israel, que va prometre destruir Hamàs”, prossegueix. Explica que la gent malviu en tendes, sense roba ni mantes per pal·liar el fred. No confien que Hamàs pugui afrontar la reconstrucció o la governança, ja que “ningú no els donarà un cèntim”.
“On els portarà Trump, qui els rebrà, quin futur tindran?”, es pregunta indignada des del Canadà, on fa poc va rebre asil polític. Coneguts seus van perdre tota la seva família per la guerra, i en vista del “trauma i el dolor” acceptarien sortir-ne. “Però d’altres senten com una victòria continuar vivint”, i preval el sumud (perseverança, en àrab), encara que casa seva ni tan sols existeixi. Manar al- Xarif s’indigna: “Què farà Trump amb Hamàs, també els ficarà als seus resorts de luxe?”.
Per Kobi Michaeli, investigador de l’ Institut d’ Estudis de Seguretat Nacional de Tel-Aviv, les paraules de Trump són un regal anticipat a Riad en vista d’una hipotètica normalització de relacions amb Israel. “Es vendrà als saudites com els alliberadors dels palestins, que van frenar l’annexió de Cisjordània i l’exili forçat de Gaza”, va pronosticar en una trobada amb periodistes organitzada per l’associació EIPA. D’aquesta manera, l’ Aràbia Saudita legitimaria la normalització de relacions amb l’ Estat jueu davant l’opinió pública àrab.
“Què farà Trump amb Hamàs, també els ficarà als seus ‘resorts’ de luxe?”, es pregunta una gaziana
Michaeli va carregar contra Jordània i Egipte, que en el passat van evitar de promoure un Estat palestí quan van ocupar els seus territoris, i ara rebutgen rebre refugiats gazians al·legant riscos per a la seguretat nacional. Malgrat no veure viable la intenció de Trump de ressituar temporalment els gazians, creu que “és impossible reconstruir la franja amb dos milions de persones sense casa”. Davant l’improbable escenari de veure una torre Trump aixecada a les costes de Gaza, tot fa pensar que el negoci encobert del president dels Estats Units apunta al golf Pèrsic.