S’han de celebrar els llibres que ensenyen amb amenitat, com recomanava Horaci. “Prodesse et delectare”. Avui voldria aplaudir-ne un que ensenya amb delectança, però que, a més, dona resposta a una necessitat. D’aquesta necessitat vam parlar ara fa uns anys a la Llibreria 22 de Girona amb Joan Armangué, exalcalde socialista de Figueres, i Salomó Marquès, catedràtic emèrit de la UdG. Aquell dia presentàvem La joventut de la revolució , un recull dels primers articles de Josep Pallach, publicats a l’Empordà Federal entre els anys 1932 i 1937, quan Pallach tenia entre dotze i disset anys (sí, Pallach va ser un cas de precocitat mozartiana, ja que aquells articles tenen una maduresa expressiva i una capacitat analítica sorprenents per a un púber acabat de sortir de l’ou).
La presentació d’aquell llibre va congregar poc públic i els que hi érem vam preguntar-nos si la figura de Josep Pallach no estava caient en el pou de l’oblit. Què caldria fer, ens dèiem, per retornar la visibilitat a una de les figures més rellevants de la política catalana del segle XX? Vam concloure que una de les mancances que patia el personatge de Pallach era la falta d’una bona biografia. En vam parlar amb la Fundació Pallach. Josep M. Soler, que la presideix, va compartir el nostre diagnòstic i va encarregar la biografia a Joan Safont, jove professor i cronista cultural, doctorat en lletres, autor de diversos llibres sobre la literatura i la política catalana del segle XX.
Presó, fugida de pel·lícula, exili interminable, moderació, tenacitat: el carisma de Pallach
Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic), acabat de sortir del forn, es llegeix com una novel·la i ensenya com el millor llibre d’història. No sé si, enmig del terratrèmol disruptiu que va del procés independentista a l’arribada del segon Trump, un llibre com aquest aconseguirà tornar a centrar l’atenció en la figura d’un polític honest i vocacional, un home tan intel·ligent com apassionat, tan respectuós amb els altres com indiferent a la sort pròpia, ja que va viure pràcticament sempre entre la presó i l’exili, immune al desànim. No sé si, en l’era de la imatge, un llibre amè, ben escrit i rigorós pot ajudar a subratllar socialment la figura d’aquell campió del diàleg que va ser Pallach. No sé si la Catalunya d’avui, ferida internament i desesperançada, pot ser sensible al mestratge d’un home com Pallach, fervorós però discret i sacrificat. No sé si un home tan valent com prudent pot ser reconegut com un bon guia enmig dels llampecs i els tremendismes d’aquest present tempestuós que sembla arrossegar el món a repetir els errors més tràgics del passat.
Lee tambiénL’any (i l’art) de la serp
No sé si als catalans que surten desanimats i dividits del procés els pot interessar la història d’un home que va obrir els ulls a la política, sent encara un adolescent, en plena explosió de les exageracions del 1934 que van fer trontollar la República i van condemnar l’Estatut; un home que va ser arrossegat com a jove militant del POUM a la barbàrie reactiva catalana de 1936; que va rebre els primers cops de la intolerància després dels fets de maig de 1937; i que, ja a l’exili francès, mentre estudiava fins a doctorar-se en Pedagogia i mentre maldava, primer, per sobreviure, i, després, per tirar endavant la seva família, s’anava transformant en un dels grans personatges de l’exili català fins a convertir-se en el gran exemple de moderació del nostre segle XX.
Però el llibre de Safont és tan bo que fa ressuscitar davant nostre, en aquest moment tan estrany de la història, la personalitat atractiva, esperançada, valenta i dialogant de Josep Pallach. Un home que mai no ho va tenir fàcil, però que mai no es va rendir; que podia haver estat un ressentit i va practicar sempre la contenció; que va ser blasmat des de ben jove perquè no va combregar mai amb rodes de molí. Pallach no es va sotmetre ni als poders ni a les modes. Va defugir els tòpics i els idealismes que allunyen la política de la realitat. Pedagog fascinant, socialdemòcrata convençut, liberal, va ser un avançat al seu temps. Allà on ell va arribar per talent i reflexió, d’altres hi van arribar, després de criticar-lo, per adaptació pragmàtica. La història de Josep Pallach, segada prematurament per un atac de cor, mereixeria també una sèrie: dues vegades empresonat, una fuga de pel·lícula, un exili inacabable, un coratge tenaç. Una vida exemplar.