"Per a mi, la nació és la llengua”: ho escrivia Joan Maragall ara fa un segle. Per això, quan perilla la llengua, que és a Catalunya el més poderós instrument de cohesió social, perilla la nació. I per això, treballar per la construcció nacional, que vol dir continuar vertebrant una comunitat inclusiva d’adscripció i pertinença en la Catalunya dels 8 milions, obliga a treballar per universalitzar l’accés i l’ús del català.
No és el primer cop que Catalunya viu un procés de creixement demogràfic gràcies a la immigració. Va passar fa un segle i va tornar a passar en els anys seixanta i setanta. Ara, però, la procedència dels nous catalans ja no és peninsular sinó global. Els altres cops, el català, juntament amb unes condicions econòmiques d’un context diferent de l’actual, va esdevenir la via principal per generar sentiment de pertinença. I ara ho ha de tornar a ser.
Universalitzar l’accés a l’aprenentatge efectiu i a l’ús social del català és el repte més urgent
També, perquè a tot el món occidental, des d’Alemanya als Estats Units, i també aquí, veiem com els moviments migratoris globals provoquen l’emergència del discurs d’odi contra els nouvinguts i el creixement de posicions d’extrema dreta que aposten, perillosament, pel replegament etnicista. Sabem on porten aquestes posicions, i per això cal combatre-les amb fermesa.
A Catalunya, on el fet migratori no només és estructural i necessari sinó també motiu d’orgull i autoestima col·lectiva, tornem a tenir una oportunitat, per al futur del país i per al paper de Catalunya en el debat global: apostar per la construcció nacional sempre ha significat, per al catalanisme democràtic, apostar per un projecte de país obert i culturalment integrador, i no podem renunciar a aquest actiu sense suïcidar-nos.
Aquest nou escenari dibuixa un repte titànic i exigeix una autèntica resposta de país, on la llengua catalana, com en altres moments de la nostra història, sigui la clau que obre tots els panys i afavoreixi la participació cívico-política i econòmico-laboral en la vida comunitària del país. Cal recordar que accedir al coneixement del català, com a llengua pròpia, és un dret fonamental reconegut per llei, i que avui aquest dret no està garantit per a dos milions de catalans: universalitzar l’accés a l’aprenentatge efectiu i a l’ús social del català és el repte més urgent que tenim com a país.
És cabdal que institucions, partits, societat civil organitzada i persones individuals ens mobilitzem, cadascú des de la seva responsabilitat indefugible, per assegurar que totes les persones que viuen a Catalunya tinguin l’oportunitat d’aprendre i utilitzar la llengua sense impediments, amb l’objectiu de poder participar de la vida del país, sentir-se’n part i incrementar el sentiment de pertinença. Garantir aquest dret és una responsabilitat col·lectiva: cal convertir el català en una llengua plenament accessible i viva, on ningú en quedi exclòs per manca d’oportunitats o d’espais on parlar-lo.
No podem cedir a la temptació catastrofista, però tampoc podem caure en la ingenuïtat. Només la rigorosa comprensió dels problemes objectius i la decidida actuació en els fronts on poden resoldre’ls ens permetrà revertir l’actual situació d’emergència lingüística. Per això, des d’Òmnium Cultural, hem impulsat, amb una trentena d’organitzacions i entitats d’entre les de més base social del país, el moviment “Català per a tothom: a cada barri, a cada escola, a cada feina”. I no ho hem fet com una declaració d’intencions, sinó com a expressió d’un compromís a treballar per la plena normalització de la llengua i per garantir un futur per a tothom en català. Demanem màxima ambició a les institucions i ens ho exigim també a nosaltres. Cal treballar per sumar esforços en la mateixa direcció: que el català arribi a tothom i arreu. I ens en sortirem, perquè, com deia Pi i Sunyer, “Catalunya té una virtut de persistència”.