El món assisteix a l’ocàs del sistema d’equilibri de poders forjat des del final de la Segona Guerra Mundial. Això es traduirà de manera inevitable en el retorn a un ordre internacional dinàmic i d’evolució imprevisible caracteritzat per la resurrecció i consolidació d’un vell i conegut animal: el nacionalisme neoimperialista. En conseqüència, el recurs a la violència per resoldre les disputes o per aconseguir els objectius polítics o estratègics dels estats torna a cobrar tota la rellevància i se situa al centre de l’agenda mundial. El concepte de vulnerabilitat mútua entre les grans potències, que havia conduït amb els seus defectes i virtuts a configurar un sistema de seguretat col·lectiva global, s’ha acabat i s’obre un panorama d’extrema incertesa.
En un escenari de renaixement de la raó d’Estat com a eix de la política interior i exterior, les organitzacions multilaterals, el dret internacional, la interdependència econòmica entre les nacions i la cooperació pacífica entre elles deixen de ser els valors dominants durant un temps imprevisible. Aquí és on s’emmarca la realitat europea d’aquesta hora. L’Europa actual és el resultat d’un món que està desapareixent i s’enfronta al nou des d’una posició d’extrema debilitat. Aquesta es manifesta en gairebé tots els fronts, però, en especial, en un: la ruptura de la relació euroatlàntica i, en conseqüència, la pèrdua de la garantia de seguretat proporcionada pels Estats Units al Vell Continent durant els últims vuitanta anys.
A hores d’ara és absurd i estèril discutir si Europa es va equivocar o no quan va infrainvertir a enfortir les seves capacitats militars. El passat només serveix o ha de servir per no repetir els mateixos errors. Ara, el rearmament europeu és un imperatiu perquè, tant si el cessament de la guerra a Ucraïna se salda amb una victòria de Putin com si no, un extrem improbable, Rússia s’ha convertit en una seriosa amenaça per al Vell Continent i els Estats Units han deixat de ser l’aliat de sempre. El cleptòcrata del Kremlin manté i mantindrà el seu projecte d’expansió destinat a recuperar l’esfera imperial de l’URSS, perduda arran del seu esfondrament el 1991. Aquest designi es potencia davant el debilitament de l’aliança transatlàntica.
En aquest context, l’augment de la despesa en defensa promoguda per la UE i per alguns governs és fonamental, però no és suficient ni serà eficaç si no s’aborden problemes estructurals de fons. Alguns dels quals es poden afrontar amb relativa rapidesa, com ara la fragmentació de la indústria armamentística i de les cadenes de subministrament europees; d’altres portaran més temps a resoldre’s, per exemple, la reducció de la dependència tecnològica dels EUA a les àrees d’intel·ligència, vigilància, reconeixement, big data per a usos militars, digitalització... I per avançar en tots aquests camps, la cooperació entre la UE i el Regne Unit ha de ser un pilar bàsic i permanent de la política de defensa.
Una estratègia de seguretat i defensa europea ha de ser conforme a les exigències de la guerra híbrida
Això és, a més, imprescindible perquè Europa desenvolupi el seu propi model de dissuasió estratègica articulat a través de tres vectors: primer, la creació d’un paraigua nuclear europeu a partir de les capacitats en aquest terreny de França i del Regne Unit i la seva potencial extensió a altres estats continentals. Segon, la construcció de grans arsenals d’armes convencionals en països europeus que ni tenen ni aspiren a tenir la bomba. Tercer, la posada en marxa d’un pla d’inversions en míssils balístics i supersònics de llarg abast desplegats en vaixells, avions i sistemes terrestres mòbils.
Però una estratègia de seguretat i defensa europea no es pot limitar a l’àmbit militar en el sentit clàssic del terme. Ha de ser conforme a les exigències de la guerra híbrida. Moscou i els seus aliats fan servir i faran servir una infinitat d’instruments per desestabilitzar les democràcies europees i polaritzar les seves societats. Això inclou des de la desinformació fins a l’esponsorització de partits i moviments amb aquests objectius. És la vella estratègia de l’URSS a la guerra freda: forjar una quinta columna europea favorable a Moscou. I un bon nombre de governs al centre-est del Vell Continent i forces polítiques rellevants a la part occidental ja exerceixen aquest paper sinistre. Per això s’ ha de dissenyar i aplicar una estratègia de contraintel·ligència per preservar la democràcia i la llibertat a Europa davant els seus enemics.
Lee tambiénProteccionisme versus lliure comerç
El rearmament del Vell Continent exigirà un considerable volum de recursos, però també lideratge i compromís. Això obligarà a fer un gran esforç pedagògic i de comunicació per explicar als ciutadans europeus per què gastar més en defensa és una necessitat i una prioritat per mantenir el seu estil de vida. Però, alhora, és bàsic recordar una cosa que sovint s’oblida: l’impacte positiu d’aquesta política sobre el conjunt de l’economia.
D’una banda, la taxa de retorn és de mitjana molt superior a la que s’obté per qualsevol altra partida de despesa pública; de l’altra, impulsa l’aparició de tecnologies innovadores que abans o després s’estenen al sector privat, eleven la demanda de llocs de treball qualificats i incrementen la dotació d’R+D+i existent en l’economia, la productivitat i el potencial de creixement.
Europa té la base econòmica i tecnològica per emprendre aquesta tasca ambiciosa i vital. Si li manca la voluntat política per dur-la a terme, el seu avenir al món que ve és poc, per no dir gens, prometedor. Esperar que els Estats Units siguin el garant de la seva pau i seguretat és una quimera i, en qualsevol cas, la desitjable reconstrucció del vincle atlàntic, si algun dia s’arriba a produir, s’haurà de redefinir sobre uns fonaments molt diferents dels del passat.