Sánchez emparedat, Feijóo, desossat. Amb traços caricaturescos aquest podria ser un resum polític de la setmana. El president del Govern es troba a l'interior d'un sandvitx anomenat rearmament. Per dalt el pressiona la Comissió Europea i per baix, els seus socis parlamentaris d'esquerra, que ja han dut a terme una primera insubordinació al Congrés dels Diputats. (Aquest dijous passat, tota l'ala esquerra es va arremolinar entorn d'una moció del BNG contra el rearmament i l'OTAN). El cap de l'oposició està perdent massa òssia a València. En la seva fugida cap endavant, el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, s'ha fet fora en braços de Vox per protegir-se d'una eventual moció de censura. Alberto Núñez Feijóo no ha sabut o no ha volgut evitar-ho, quan ja es dibuixen en l'horitzó les eleccions a Castella i Lleó i Andalusia, previstes per a l'any que ve. Al Partit Socialista, la majoria parlamentària se li escapa entre els dits, mentre la direcció del Partit Popular comença a perdre el control d'una autonomia que avui simbolitza la desafecció ciutadana. La política espanyola es desarma. Aquest podria ser un titular alternatiu de la setmana.
El sandvitx Sánchez està servit. Per dalt prem Ursula von der Leyen, fins ahir protectora del president espanyol, per a més disgust del PP. Per baix comença a prémer de debò la constel·lació de partits d'esquerra que donen suport parlamentari al PSOE des de maig del 2018 (moció de censura a Mariano Rajoy), ara indignats, uns més que altres, pel pla de rearmament europeu. Von der Leyen res té en contra de Pedro Sánchez. Simplement fa la seva feina. Ajusta la brúixola de la Comissió Europea al rumb estratègic que marquen Alemanya i França. El sud d'Europa no sembla figurar avui en les seves prioritats. Ha d'estar especialment atenta als canvis d'orientació que s'estan registrant a Alemanya. Ha de sintonitzar amb el futur canceller Friedrich Merz. No pot perdre de vista l'activisme d'Emmanuel Macron a França. Ara vestit de gaullista, Macron vol liderar políticament l'Europa del rearmament, vol aparèixer com l'home que no se sotmet a Donald Trump. En poques paraules, vol ressuscitar el gaullisme francès i deixar sense iniciativa el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. Està en joc el futur de la República Francesa. Von der Leyen també ha d'estar atenta a l'angoixa existencial de Polònia, que celebrarà eleccions presidencials el proper mes de maig. I ha de comunicar-se amb el primer ministre britànic Keir Starmer, que està optant per aproximar-se a la Unió Europea per la via de la defensa. Hi ha un nou dibuix. Un nou eix: París-Brussel·les-Londres-Varsòvia, amb assistència externa de Londres. L'Europa del sud, centre d'atenció durant l'epidèmia, passa ara a un segon pla.
Hi ha un nou eix: París-Brussel·les-Londres-Varsòvia, amb assistència externa de Londres
L'equip de Von der Leyen ha batejat com Rearme Europe (Rearmar Europa), el pla que persegueix una inversió de 800.000 milions d'euros en defensa en els propers anys, per guanyar autonomia estratègica respecte als Estats Units. Aquella paraula incomoda als governs d'Itàlia i Espanya, tan distants (ideològicament) i tan propers en aquests moments en el pla tàctic. En els últims quinze dies, Giorgia Meloni i Pedro Sánchez, cada un pel seu costat, han demanat que s'adopti un altre llenguatge, menys agressiu, més ambigu. Meloni va suggerir Defense Europe o Protect Europe. Sánchez ha parlat de seguridad y de tenir en compte tots els actius tecnològics que ajuden la defensa d'un país. No sabem si els faran
molt cas, però sí sembla que els han escoltat. En la nota oficial de l'últim Consell Europeu, la paraula rearmament no apareix en cap paràgraf. Fonts de la Comissió Europea van indicar ahir que s'utilitzessin altres apel·latius. Es farà servir, per exemple, l'expressió Readiness 2030 (Preparació 2030) en al·lusió al termini temporal fixat per aconseguir una autonomia estratègica europea més gran. S'utilitzessin també les sigles SAFE, referides al pla de finançament del programa. “Som conscients que el nom pot crear sensibilitats en alguns estats membres. Si això fa més difícil transmetre el missatge als ciutadans de la Unió Europea de la necessitat de prendre aquelles mesures [enfortiment militar], llavors estem disposats a prendre nota i reflectir-lo en el contingut dels comunicats”, va declarar ahir Paula Pinha, portaveu de la presidenta Von der Leyen. “No pensis en un rearmament", afegiria irònicament George Lakoff, pare de la teoria dels marcs mentals.
Lee también
Una vegada que una idea-marc s'ha instal·lat en la societat, no és fàcil desmuntar-la amb màrqueting de baix cost. El concepte rearmament crea més inquietud al sud d'Europa, per una distància geogràfica més gran del front oriental, pel record de l'última gran crisi econòmica (rearmament sona avui a austeritat) i pel rerefons catòlic d'unes societats en les quals el pacifisme té una alta consideració. Por de les retallades socials i ecos del papa Francesc. Tot això entrellaçat amb una veritable voluntat de pertànyer a Europa. Espanya presenta en aquests moments una adhesió més gran que Itàlia a l'ideal europeu. Aquest és el marge del qual disposa Sánchez a l'interior del sandvitx. El president espanyol ja sap que no disposa de majoria parlamentària per aprovar partides d'armament. Haurà de recórrer al reglament pressupostari per efectuar canvis de partides i ampliacions de crèdit. Però primer hauran d'estar més clars el contingut i la metodologia del pla europeu. L'ofegarà Brussel·les? El PP treballarà perquè així sigui.
José María Aznar ha viatjat aquesta setmana a la capital europea per traçar la seva pròpia cartografia. Home de Washington en els últims vint anys, Aznar poques vegades havia donat publicitat a un viatge seu a Brussel·les des que va deixar la presidència del Govern d'Espanya seriosament disgustat amb els governs de França i Alemanya. L'expresident s'ha entrevistat amb els comissaris Magnus Brunner (austríac, titular d'Interior) i Andrius Kubilius (lituà, titular de Defensa), amb el president del Partit Popular Europeu (PPE), Manfred Weber, i amb la presidenta del Parlament Europea. Roberta Metsola, també pertanyent al PPE. Atònit davant el gir dels Estats Units, Aznar ha anat a Brussel·les a cartografiar la nova situació i a verificar quin és el marge de maniobra amb què explica Sánchez per gastar-ne més en Defensa sense passar pel Parlament. Fa uns dies, es va declarar més pròxim a Felipe González que a Santiago Abascal. El vell son dels populars: una política de concertació nacional amb el PSOE, amb els socialistes en posició subordinada. Repetir a Espanya l'esquema d'Alemanya. L'opinió del futur canceller Merz sobre Espanya serà important en els propers mesos.
Mentre Aznar comença a tocar la corneta de la concertació nacional, Mazón es fa fora en braços de Vox a la Comunitat Valenciana. Ja va ser el primer en pactar amb Vox el juny del 2023, i Feijóo es va assabentar per la premsa. Ara s'ha fet fora literalment en braços de Vox per protegir-se, assumint parts substantives del seu ideari. Diuen que va informar Feijóo prèviament i que aquest va assentir. En cas contrari segurament hauria esclatat una crisi interna a l'interior del PP valencià, on batega un enfrontament important entre el sector alacantí i el valencià. L'alternativa a Mazón seria l'alcaldessa de València, María José Catalá, que manté un rigorós silenci sobre el desgast del president de la Generalitat. Feijóo ha preferit assentir, abans que aparèixer com un líder sense autoritat en el seu partit, un líder desossat. València es converteix així en el taló d'Aquil·les de la dreta espanyola.
