Fa molts anys, en una reunió amb una delegació portuària d’ Islàndia, em va sorprendre l’afirmació d’un dels presents: som un punt estratègic del comerç marítim internacional. Vaig estar a punt de posar-me a riure. Islàndia, una part de la qual està situada al cercle polar àrtic, lloc estratègic? Afortunadament, no vaig riure.
L’interès de Trump per Grenlàndia, l’obsessió russa pel desenvolupament de la ruta àrtica del nord-est, el creixent ús d’aquesta per mercants xinesos i el temor dels noruecs per la seguretat de la seva frontera àrtica amb Rússia i per les illes Svalbard són alguns exemples de l’interès aparentment sobtat de les grans potències per la zona més septentrional del planeta. No oblidem que l’URSS
havia explotat una mina a les illes Svalbard i que els EUA conserven una base a Grenlàndia que la setmana passada va visitar el seu vicepresident. L’interès per l’ Àrtic, almenys des d’una perspectiva militar, ja hi era.
La UE ha d’establir una nova estratègia per a l’Àrtic del segle XXI
La intensificació del canvi climàtic, però, ha estat determinant en el nou interès que desperta. Mentre les aigües de l’ Àrtic eren glaçades, l’interès de les grans potències se cenyia a la qüestió militar. Ara que són navegables durant unes quantes setmanes a l’any, i aviat ho seran durant uns quants mesos més, la situació ha canviat completament. La ruta àrtica amaga enormes reserves de combustibles fòssils i permet connectar Àsia amb Europa i Amèrica en menys de la meitat de temps del que es necessita avui per la ruta del cap de Bona Esperança. Quan la navegació mercant torni al mar Roig de manera habitual, la ruta àrtica continuaria sent molt més curta per connectar part del continent asiàtic (al nord de Shanghai) amb Europa i Amèrica. L’obertura de la ruta àrtica també incrementa notablement el seu interès des d’un punt de vista estratègic i militar. En cas de guerra, la mobilitat de recursos humans i materials per les seves aigües podria convertir-se en un factor clau en molts conflictes.
Per tot això, la Xina i Rússia, han intensificat la col·laboració per al desenvolupament de la navegació àrtica els últims cinc anys. El setembre del 2024 dos vaixells xinesos (d’uns 5.000 contenidors de capacitat) es van creuar per primera vegada a les seves aigües. Les drassanes russes estan immerses en la construcció de nous trencaglaços, i els seus homòlegs xinesos, en la de vaixells mercants capaços de solcar les seves aigües. Els EUA, molt endarrerits en aquest àmbit, també han posat la directa en la construcció de trencaglaços.
Per culpa del canvi climàtic, sembla inevitable que l’ Àrtic es converteixi en una via de comunicació global d’aquí un parell de dècades. Tot i que no podrà competir mai amb les rutes a través de l’ Índic i el Pacífic per la despoblació a la Sibèria russa, es convertirà en una via desitjable per a usos militars i comercials. La UE, igual que fan les grans potències, ha de deixar de banda els apriorismes i establir una nova estratègia per a l’ Àrtic del segle XXI que no tindrà res a veure amb el que ha estat en els milers d’anys que ens precedeixen.