Entrar en una llibreria i veure Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) als fogons en comptes de removent llibres és una cosa poc habitual. Quan va fer el servei militar a Melilla, el van enviar a cuines, tot i que reconeix que hauria preferit ser al calabós abans que haver de tallar el cap a les sardines. Potser, si no hagués viscut experiències poc desitjades com aquesta, no s’hauria atrevit amb el seu primer llibre, Mujer en el espejo contemplando el paisaje , gestat a la rebotiga del colmado militar. Aquesta vegada, es distreu amb les paelles de la llibreria-restaurant + Bernat mentre espera els periodistes, sabent que la imatge que projecta a les deu del matí és intempestiva, igual que ho és el cànon literari que Vidal Escabia, el protagonista de la seva nova novel·la, Canon de cámara oscura (Seix Barral), proposa a les seves pàgines.
Un autor amb conviccions fermes
El prestigi del cànon és acadèmic i, en la meva carrera, he mirat de treballar tan enfora com he pogut de l’ordre institucional literari”
Cada matí, aquest personatge, que és en realitat un androide
–un Denver-7 infiltrat entre la gent corrent de Barcelona–, tria a l’atzar un llibre dels setanta-un que reposen a les prestatgeries d’una habitació mal il·luminada i que ha heretat del seu cap, l’escriptor Altobelli. La idea és formar un cànon literari dissident, però alhora, apte per als nostres dies perquè, com explica: “Per ser realment contemporani cal ser lleugerament inactual”.
Una infantesa envoltada de llibres
“No vaig trigar a fer-me amic de les lletres: als tres anys ja escrivia i, als cinc, vaig signar dues novel·letes; les conservo a casa”
Creu en els cànons literaris?
De cap manera.
A la seva novel·la, vostè fa que el seu personatge en creï un.
Sí, però són els seus llibres, no els meus. És veritat que no són lectures dolentes, les que proposa, ja que, si no, no m’ho hauria passat bé escrivint. Però no puc estar més en desacord amb la idea d’imposar llibres a ningú. El prestigi del cànon és acadèmic i en la meva carrera he mirat de treballar tan enfora com he pogut de l’ordre institucional literari.
Malgrat això, sona paradoxal. És un llibre que parla d’un cànon i que és oposat a la idea de cànon.
Ho és. Per això jo mateix el defineixo com un Vila-Matas extrem. És la meva manera d’actuar. Arribo als extrems i després veig què faig. Igual de paradoxal sona que m’hagi sentit més lliure que mai, o almenys que en molt de temps, amb un narrador robòtic.
Els editors sovint el posen d’exemple d’escriptor lliure.
Sí, però amb aquesta fórmula sento que puc dir el que vulgui perquè estarà justificat. Hi ha coses que no les diu ell, ni jo tampoc, sinó la veu que té incorporada. Però avanço que aquest no és un llibre que parli sobre intel·ligència artificial.
Ho avança perquè sap que periodistes i lectors acabaran preguntant per això.
Ja he dit que m’agraden els extrems i assumeixo aquest risc. Però no em preocupa gaire aquesta qüestió. Estic molt preparat per afrontar-la. És més, si algú l’esmena, trauré el meu telèfon i llegiré una frase que m’ha dit Rodrigo Fresán i que resumeix les meves intencions: “La troballa de la robòtica com a mecanisme de la trama”. És perfecta, signifiqui el que signifiqui.
Utilitza la discussió sobre la IA per parlar d’una altra cosa.
De literatura, ni més ni menys. Però sí que entenc l’interès. Al final, jo mateix m’he avançat als temps i m’he convertit en una intel·ligència artificial. Aquesta seria la novetat i ho he fet de manera involuntària. Qui llegeixi el llibre ho entendrà. M’he posat al lloc d’una IA que escriu un llibre. I d’aquí en sorgeixen opinions molt curioses sobre llibres perquè al final les diu i desenvolupa algú que no ha nascut mai ni ha tingut infantesa perquè és un robot.
Però són opinions que, al final, escriu vostè que, per més que insisteixi, no és un robot.
Té raó que jo sí que vaig tenir infantesa i que des d’una edat primerenca vaig estar envoltat de llibres. Entre altres coses, perquè no hi havia televisió, així que no vaig trigar a fer-me molt amic de les lletres. Als tres anys ja escrivia i als cinc vaig signar dues novel·letes. Les conservo a casa.
Aquest material és or...
Una es titulava La novia de Valencia i, l’altra, El amigo de Zaragoza . La meva mare sempre les va guardar.
Els títols ja denotaven ganes d’expansió...
Des de petit. Sempre vaig voler viatjar, no necessàriament lluny, sinó conèixer què passava més enllà de les quatre parets de casa. Sovint em quedava amb la meva àvia, al carrer Enrique Granados, i li preguntava, gairebé li exigia, que m’expliqués qui residia a la resta d’habitatges. Ho va fer sense problemes perquè coneixia tothom. Abans era més comú que la gent parlés entre si i que s’ajudés. És una cosa sociològica. Ara, cadascú està immers en les seves coses i gairebé sempre hi ha una pantalla pel mig.
Les tecnologies ens separen?
No només a casa. També a la feina. En el passat vaig passar per diferents redaccions de diari, les comparo amb les d’avui dia i no tenen res a veure. Abans tothom posava els peus sobre la taula i fumava. Però, sobretot, parlava. De vegades, fins i tot massa. Ara, en canvi, quan creuo una redacció, em resulta inquietant.
Igual d’inquietant és que faci uns deu anys que és a la llista de favorits per al premi Nobel. Aquest any passat va ser l’únic autor espanyol que hi apareixia.
Tampoc em treu la son. Per descomptat, em faria il·lusió i, si ve, benvingut serà, perquè a més et donen diners. Tot i que, insisteixo, la meva veritable preocupació és escriure tan bé com pugui.
I que duri...
Escriuré fins que deixi de passar-m’ho bé. Tot i que, si això passa, tinc un pla, que ara per ara guardo.
