La tarda de la festa dels aranzels a la Casa Blanca, vagarejo pel centre de la meva ciutat europea. He arribat massa aviat a la zona on ara tinc el meu lloc de treball, avui el tren ha decidit ser rarament puntual. Una nova era ens assetja misteriosa, però Rodalies regeix l’existència de milions de persones que correm desesperades d’una andana a l’altra. Especialment a Chamartín, amb les seves obres infinites, i la megafonia i els rètols donant números de vies contradictoris. Aquesta estació és una prova de resistència psicològica. Amb tot, ho prefereixo abans que els embussos a l’autopista dels desgraciats que veiem, cada dia, des de la finestreta del tren, avançant-los amb pena.
El cas és que vagarejo però m’agafa gana i recalo en una d’aquelles botigues turístiques de torrons que proliferen últimament. Unes hostesses torronaires me n’ofereixen trossets en safates daurades, entossudides a prendre’m per una guiri. Em deixo portar i tasto els torrons que vull, amb el meu anglès precari, confiant que el seu encara és pitjor. Dic només “ thanks, this, please”. Però m’acabo creient el personatge i entro en una botiga d’articles de luxe. En una vitrina hi ha un mocador blau que val 400 euros. Me l’emprovo en anglès. Soc una turista rica que no dona conversa i se’n va sense comprar res perquè és molt exigent amb el producte. Em pregunto si, amb els aranzels, aquest mocador serà més car o al revés.
Per què fem aquesta cua? Perquè aquí sempre hi ha cua, diu una noia
Ensopego amb una cua de gent que espera per comprar un pastisset de nata típic portuguès, aquí a Madrid. Als dels torrons no descarto veure’ls desaparèixer aviat, però aquesta nova pastisseria, que ven només aquest pastisset, va com un tro. Em poso a la cua. Aprofito per fer unes entrevistes. Per què fem aquesta cua? Perquè aquí sempre hi ha cua, diu una noia. Penso si van engegar el negoci amb una cua simulada, contractant figurants. Potser veuré per aquí alguna col·lega actriu, disfressada de persona. Per què vols aquest pastisset? Perquè és famós, diu un home. Diries llavors que hi ha gent que vota, per exemple, trumpisme aranzelari, perquè és famós?, pregunto.
Lee tambiénBerenar a l’ull de l’huracà
Espero que ningú no em clavi una nata. Però només hi ha alguna rialla. Aquí som gent de pau i pastisset, que no se sap si fa cua perquè hi ha cua o perquè està desesperada i encara no se n’ha adonat.