Sèries televisives com ara Adolescencia –una producció de Netflix d’enorme èxit– han tornat a posar sobre la taula, si és que encara no hi era, el fenomen de la masclosfera . Però a què fa al·lusió aquest concepte i quins en són els referents més visibles? En termes generals, la masclosfera engloba fòrums contraris al feminisme que promouen la misogínia. Però aquesta és la lectura epidèrmica. Una anàlisi més profunda revela que el fenomen és molt més ampli i complex.
El concepte de masclosfera ha evolucionat amb el temps. Va aparèixer per primera vegada cap als anys noranta. Als inicis, segons explica a La Vanguardia Lionel S. Delgado, doctor en sociologia i tècnic del projecte Bróders, el seu contingut no estava tan radicalitzat. “Però de mica en mica, pel declivi dels valors, la postmodernitat, l’aparició de la identitat trol [comportaments fomentats per l’anonimat i la impunitat], els algoritmes i un vessant lucratiu es van anar creant espais que han crescut i s’han convertit en una claveguera ideològica molt polaritzada”.
“Cal crear espais d’intercanvi amb discursos alternatius i una mirada més ètica”, subratlla Delgado
En aquest creixement, Delgado apunta a les plataformes digitals. “Hi ha una espècie d’oligopoli empresarial. Pràcticament totes les xarxes socials pertanyen a Meta. YouTube [Google], per posar-ne un altre exemple, és un imperi multimilionari”. Aquestes empreses –defensa– han detectat que hi ha continguts que són molt rendibles econòmicament i els promouen. “Són els més radicalitzats, políticament conservadors, que apel·len a les emocions més fortes”.
No combrega amb la idea que hagi estat la irrupció del feminisme la que ha generat el boom d’aquests posicionaments virulents. “Hem comprat molt ràpid la tesi que al feminisme sempre el segueix una onada antifeminista, però als anys 2018 i 2019, en què el moviment va adquirir molt de múscul, no hi havia un antifeminisme tan fort. Fins i tot hi va haver homes que van començar a qüestionar-se gran part dels trets que caracteritzen la masculinitat més normativa”.
En paral·lel al feminisme –sosté–, “es van crear moviments
negacionistes de la violència de gènere que van tenir un gran creixement per la intervenció directa de les grans plataformes”, mentre que van entrar en acció moviments geopolítics provinents del que es coneix com la internacional de l’odi: “Grups fonamentalistes religiosos, d’ultradreta, que dediquen molts diners a promoure les agendes antiavortistes, antidrets, etcètera”.
Una investigació del 2021 del Fòrum Parlamentari Europeu sobre Drets Sexuals i Reproductius xifrava en 707 milions de dòlars els diners invertits els deu últims anys per combatre els drets sexuals i reproductius a escala europea. “Aquests diners van a plataformes com ara Hazte Oír, el Foro Español de la Familia o directament a creadors de contingut que han estat alimentant la masclosfera”, raona Delgado.
És veritat, argüeix, que hi ha una mena de malestar masculí que enganxa molt bé amb l’antifeminisme, “però el megàfon que ha aconseguit no es deu simplement als joves radicalitzats, o al fet que els homes siguin més masclistes”.
Hi ha joves que acudeixen a aquest contingut buscant respostes a certes preguntes perquè no hi ha espais alternatius per a ells, esgrimeix. “I això passa en un context de desaparició d’espais físics on compartir, de l’augment de la solitud com a problema social i de la hiperdigitalització de la vida, que fa que, cada vegada més, els vincles passin més per internet que no pas pel cara a cara”. Per això és important per a moltes persones trobar espais de pertinença i intercanvi, explica.
En el concepte de la solitud, hi posa l’accent Ritxar Bacete, antropòleg, treballador social i coordinador d’ Equimundo, centre de masculinitats i justícia social a Espanya. “Els joves que abracen aquests valors reactius estan molt sols, tenen por, una psicologia molt fràgil i poca xarxa emocional”.
Entén que la nostra responsabilitat té a veure a mirar més enllà per poder-los acompanyar: “Els hem abandonat”. Explica que al novembre van fer tallers en diversos instituts catalans en què van crear mapes conceptuals a través de la percepció que nois i noies tenen sobre aspectes com ara la igualtat o el feminisme. “Un jove em va dir que el feminisme era odi, revenja i injustícia. En canvi, per la majoria de les noies era moviment, manifestació, vida... Hi ha una fractura molt important entre la percepció que tenen elles i ells”.
Segregant els grups per gènere, van poder observar la magnitud de la bretxa. “Amb els grups de noies hi pots parlar, dialogar, hi ha diversitat d’opinions... Amb els nois, però, no pots ni tan sols conversar, perquè són incapaços d’estar asseguts en una cadira escoltant i intercanviant idees”.
I no només això. Afirma que al 100% dels tallers van ser testimonis de situacions en què els nois es maltractaven entre ells. “Això no va només d’una reacció davant la igualtat, sinó que hi ha una ruptura dels elements bàsics que formen una bona convivència. Fan servir la violència com una forma d’expressió de l’autenticitat de l’home fent mal a altres companys, una cosa que és molt greu”.
Quan li pregunten quina és la porta d’entrada a l’univers reaccionari, no dubta en la resposta: la solitud. “Quant de temps passen els nois jugant sols a la seva habitació a videojocs altament violents?”, es qüestiona. És en aquesta porta d’accés, explica, on els apareixen missatges del tipus: vols lligar? Tenir èxit? Ser milionari? “Els diuen, a més, que hi ha una confabulació –del tot inexistent d’altra banda– que els va en contra”.
Quina pot ser la solució? “Cal crear espais d’intercanvi amb contingut i una mirada més ètica”, assevera Delgado, que ho intenta des del projecte Bróders. “Si no en creem, els influencers tòxics són els que acaben omplint aquest buit”, conclou Bacete, que fa el mateix des d’ Equimundo.
